Un home mogut pel vaivé del desig

A les tres últimes i esplèndides pel·lícules (Love is strange, Little man i Frankie) del director novaiorquès Ira Sachs, s’hi pot apreciar una tonalitat justa i precisa que fa que, encara que els seus personatges visquin situacions crítiques i daltabaixos sentimentals, hi hagi una contenció per la qual l’emoció arriba de sobte amb una força commovedora. A Passages , en canvi, sembla lliurar-se a una mena de desbordament que s’acorda al fet que els protagonistes es mouen pel desig, sobretot en el cas del cineasta (Tomas), que, encarnat per l’inquietant actor alemany Franz Rogowski, oscil·la entre l’home amb qui està casat (Martin/Ben Whishaw) i la jove (Agathe/Adèle Exarchopoulos) amb qui experimenta una atracció mútua inesperada.

D’alguna manera Sachs reprèn el vaivé amb què, a Keep the lights on (2012), segueix dos joves a Nova York que, de fet, es fan grans durant els deu anys en què mantenen una relació inestable. Pràcticament exiliat dels EUA com a cineasta, després de rodar Frankie a la portuguesa Sintra, Sachs ambienta Passages a París sota certa influència d’un director francès, Maurice Pialat, en qui vol inspirar-se en la manera amb què va filmar amb franquesa frontal els cossos nus, amb el seu contacte sexual inclòs.

El cas és que, intuint-se que l’avorreix la quotidianitat amb Martin, Tomas s’excita en sentir-se atret per una dona en la nit que celebra la fi d’un rodatge. Seguint el desig, va a viure amb Agathe. Però n’hi ha prou que Martin tingui una relació amb un altre home perquè Tomas torni a desitjar-lo. Sense jutjar-lo, però tampoc sense ser condescendent amb l’egoisme d’un personatge que només atén el propi desig, Sachs segueix Tomas en el seu frenesí sexual i emocional, en els seus moviments d’un a l’altra, d’una casa a l’altra i, pedalant vigorosament en bicicleta, per la ciutat. Sachs fa una immersió en el desig tan fort com voluble d’un cos i s’arrisca a perdre l’equilibri; tanmateix, és capaç de mantenir una distància que evita caure en l’excés dramàtic. D’altra banda, Agathe (mestra, com ho és Exarchopoulos a La vie d’Adèle) resta desdibuixada fins que pren una decisió que li dona potència de vida: una desatenció a un personatge femení o la conseqüència de voler mostrar com dos homes combaten (i també volen complir un desig que no revelarem) a través del cos d’una dona?