L’estiu que tot va canviar

Pablo Picasso va arribar a Gósol amb Fernande Olivier a finals de maig de 1906, encamellat dalt d’una mula, guiat per un grup de traginers rudes i taciturns, i amb els cistells plens de llenços per estrenar, paper de dibuix, tubs de pintura i un quadernet de notes a la butxaca que molts anys després es coneixerà com “el carnet català”. Van tardar vuit hores a fer el trajecte des de Guardiola de Berguedà fins a l’entrada de Gósol pels vells camins encinglerats del contraban, i Fernande, tan bon punt van acomodar-se a cal Tampanada, es va perfumar amb Eau de Chipre per treure’s de sobre l’olor agra dels matxos. Podia haver estat l’excursió més absurda de l’art català, i en lloc d’això és la trobada mundial més fecunda entre un artista en crisi i un poble remot del Pirineu.

Picasso hi venia, per recomanació de l’escultor Enric Casanovas, que havia descobert aquell paisatge l’estiu anterior, confiant que el canvi d’aires l’ajudaria a superar el conflicte davant els perills de la repetició que l’havien paralitzat mentre pintava el retrat de Gertrude Stein, que va deixar inacabat al taller del Bateau-Lavoir de París. Va fer molt més que trencar el malefici del bloqueig: va posar fi a la tradició artística que havia imperat des del Renaixement i va crear un model nou que ja no tindria volta enrere. És la tesi que sosté l’escriptor andorrà Iñaki Rubio a Pau de Gósol (Comanegra), una recreació rigorosament documentada d’aquell viatge que havia de durar només deu dies i es va allargar més de dos mesos per la intensitat amb què va estimular la creativitat de Picasso: “Era un artista que no creia en la inspiració; per ell tot era treball i més treball. No buscava, sinó que trobava. Però a Gósol va agafar un ritme frenètic: en dos mesos va fer més de 300 obres, la meitat de les que habitualment resolia en tot un any.”

Tot i això, fa relativament poc que l’experiència gosolana s’ha valorat com mereix en la trajectòria de Picasso, per la seva brevetat i perquè tot sovint s’ha interpretat com l’última manifestació del període rosa; és a dir, com un final i no com un començament. Com ja va fer amb el seu llibre anterior, Morts, qui us ha mort?, sobre l’últim ajusticiat pel franquisme a Andorra, Rubio s’ha documentat a consciència per abordar el sentit profund d’aquella estada, sobretot a través dels estudis que hi han dedicat les investigadores Jèssica Jaques i Concepció Boncompte, però també observant detingudament les obres que van néixer d’aquell estiu transformador (i en particular les notes i els esbossos del carnet català, del qual l’escriptor portava una còpia a la butxaca durant el treball de camp), i més encara escoltant els veïns del poble, el seu parlar, els seus costums, els seus records. Perquè va ser al costat dels seus avantpassats, gent endurida per la soledat i l’ombra colossal de la serralada del Cadí, a una banda, i el massís paorós del Pedraforca, a l’altra, que Pablo va decidir renéixer com Pau, la signatura que faria servir en les cartes als amics des de Gósol, com una manera de refermar la identificació amb el lloc, la fascinació per la seva forma de vida i el reconeixement d’una llengua que, de fet, parlava millor que no pas la de França, país que ja el 1901 li havia obert el primer expedient policial i que mai va concedir-li la nacionalitat, com revela la historiadora Annie Cohen-Solal al recent Un extranjero llamado Picasso (Paidós). S’hi va reconèixer tant, de fet, que es va afaitar el cap igual que Josep Fondevila, l’hostaler de cal Tampanada, i era habitual trobar-lo conversant amb el ferrer que tenia la fornal davant mateix de l’hostal o amb els pagesos que segaven els camps.

L’acostament d’Iñaki Rubio al Picasso de Gósol, quan tenia 24 anys i “era un mort de gana” (l’autor no s’enganya: “Es pot edulcorar parlant de bohèmia, però el terme adequat és precarietat”), va ser propiciat per la confusió del títol d’una de les obres que va pintar-hi, coneguda com Pageses andorranes, que va despertar la curiositat de l’escriptor per la suposada presència de paisanes seves en la construcció de l’imaginari germinal de la modernitat. En realitat, al Berguedà de principis del segle XX, el gentilici era sinònim de “contrabandista”, que representava més un sistema de supervivència en un entorn aïllat que no pas un fet delictiu, com aclareix l’autor, i andorrana era el qualificatiu que rebien per associació les dones dels passadors. Andorranes reals o no, el fet indiscutible és que, quan Picasso va pintar-les, va reinventar els codis visuals vigents des de feia cinc segles, abolint la perspectiva clàssica, superposant en una mateixa imatge diverses cares del mateix objecte i despersonalitzant els rostres fins a convertir-los en màscares. “Tothom ha convingut que amb Les senyoretes d’Avinyó va néixer l’art modern, però ningú no explica que aquesta llavor es va plantar a Gósol”, raona Rubio, que veu en L’harem, sobretot, retrat múltiple de Fernande desvetllant-se i rentant-se a la palangana de l’hostal mentre el pintor l’observa assegut en un racó amb el porró al costat (símbol fàl·lic que no necessita comentaris) un antecedent indubtable del famós quadre de 1907.

“Aquí van ser tremendament feliços”, opina l’escriptor, que al llibre explora la idea que la parella va viatjar a Gósol amb el propòsit d’engendrar un fill, lluny de les distraccions de París, en certa manera frustrat per l’atracció que el pintor va sentir per una enigmàtica gosolana, Hermínia, emparentada amb els hostalers (la filla de Fondevila s’havia casat amb l’hereu de cal Benet, que Picasso també freqüentava) i que apareix identificada al carnet català com “la verge vella”. Idealitzada en nombrosos esbossos, sovint assimilada a la imatge de Fernande, se’n sap poca cosa, excepte que podria ser la causa de la fugida precipitada del poble quan les enraonies van fer l’estada insostenible. Per a la història, però, el vodevil és irrellevant. “Venia a concebre un fill i marxa amb una nova concepció de l’art contemporani”, argumenta Rubio. Quan va ser de nou a París, diuen que va acabar el retrat de Gertrude Stein en una sola tarda. La resta ja és llegenda.