El talent de les actrius franceses

Las dos caras de la justícia no sembla un títol que faci precisament justícia a l’original (Je verrai toujours vos visages) i a la naturalesa de la mateixa pel·lícula, que ni vol qüestionar el sistema judicial ni revelar-ne cap cara amagada. Dirigida per l’exactriu Jeanne Herry, la pel·lícula dramatitza casos reals (o que ho podrien ser) en què intervé l’anomenada justícia reparativa que posa en contacte víctimes d’actes delictius amb persones que n’han comès sense que necessàriament hi hagi una relació directa entre elles. És així que l’estructura narrativa va alternant dues històries.

Una és la d’una jove (extraordinària Adèle Exarchopoulos) trasbalsada en saber que ha tornat a la ciutat el germà que va abusar-ne quan era nena: hi vol contractar per no trobar-se’l. En l’altra, tres delinqüents recurrents es reuneixen amb tres víctimes, però no pas seves. El títol original fa referència al fet que les víctimes diuen que sempre veuen els rostres dels agressors. Aquests, en canvi, afirmen que no els recorden perquè no és res personal i ni van mirar-los: necessitaven robar. I és així que es debat si la injustícia social du al delicte o si, al capdavall, cadascú és responsable dels seus actes.

Hi ha moments que traspuen autenticitat, però a vegades es nota una certa construcció i fins excés dramàtics. També podria dir-se que sembla com si la justícia reparativa no pogués fracassar. Allò innegable és el talent de les actrius franceses. El film en reuneix de diverses generacions i és commovedor veure-hi els ulls d’Elodie Bouchez i retrobar-hi Miou-Miou, actriu de la mítica Jonas, que tindrà 25 anys el 2000.