Cantar i ballar contra la desesperança

El cartell d’Il sol dell’avvenire ( El sol del futuro en la seva distribució comercial a l’Estat espanyol) remet al de Caro diario, pel·lícula que Nanni Moretti va realitzar fa quasi trenta anys: el cineasta dibuixat circulant de cara en un patinet elèctric replica la imatge d’ell mateix, també dibuixada mostrant-lo d’esquena, conduint una Vespa. Passat el temps, malgrat que algunes de les seves pel·lícules han adoptat una estructura més clàssica que les primeres, Moretti manté el seu esperit lliure en moviment: un cineasta que inventa les pròpies regles alienes a les imposades per la indústria que, com es diu a Il sol dell’avvenire, ara són les de les plataformes digitals. De manera significativa, el cineasta italià renova la crítica expressada a Caro diario contra la banalització de la violència com a entreteniment mentre en una seqüència memorable explica que Kieslowski mostra , a No mataràs que matar una persona és una cosa tan difícil com terrible.

El cas és que tots els àlter egos de Moretti interpretats per ell mateix, des de l’autàrquic Michele Apicella dels primers films fins al cineasta anomenat Giovanni de l’últim, són variacions d’una figura de consciència crítica, d’un moralista punyent i, certament, d’un egocèntric sotmès a una mirada cada cop més implacable: no és per res que aquest Giovanni (tampoc ho és que Nanni sigui una abreviació de tal nom) s’hagi fet definitivament insuportable a la seva esposa (una productora interpretada per la sempre magnífica Margherita Buy) en un moment que, aleatòriament, coincideix amb el rodatge d’un film en què imagina que la ciutadania comunista de Roma va solidaritzar-se amb els membres d’un circ hongarès mentre els tancs soviètics ocupaven el seu país. A través d’una pel·lícula dins d’una pel·lícula, Moretti, que sempre ha exercit una crítica a l’esquerra des de dins i alhora des de fora, vol reparar a la ficció un error històric: com és que els partits comunistes occidentals van perdre l’ocasió d’alliberar-se de la URSS?

Tanmateix, Il sol dell’avvenire és una pel·lícula inscrita en el present per contrariar el pessimisme en uns temps en què Itàlia, on els joves ignoren que hi va haver dos milions d’afiliats al PCI, és governada per Giorgia Meloni després que ja fos devastada pel berlusconisme. Moretti hi oposa l’esperança, la vindicació d’un esperit col·lectiu, una joia, amb tot, de viure amb ganes de ballar. De fet, sempre es canta i es balla en les pel·lícules de Moretti, a vegades en moments d’especial plenitud: amb aquest nou film n’arriba un sota la inspiració de Voglio vederti danzare, de Franco Battiato, mentre onegen banderes roges en una desfilada anàrquica i vital.