Els vestigis romans de Granollers

Nou enfocament

Els estudis actuals aporten noves dades sobre com era l’enclavament que ara és Granollers al segle I dC. Marc Guàrdia, l’arqueòleg del museu, detalla: “Si tu passeges per la ciutat, no hi ha cap element que et demostri aquesta romanitat. L’únic ítem visible és un mosaic que hi ha en una botiga al passeig de Sant Bartomeu; la resta, tot s’ha anat excavant i es pot trobar en l’exposició.” Guàrdia hi afegeix: “Aquí sempre s’havia parlat del terme Semproniana; nosaltres donem arguments no per posar-ho en qüestió, sinó per parlar d’altres possibilitats, des del mateix nom fins a l’entitat urbana que tenia aquesta Granollers.” I detalla: “Des que va aflorar aquesta idea, no ha aparegut cap escrit que ens fes suposar que hi havia un tal Sempronius. I tampoc no corresponia amb les restes que anàvem trobant a Granollers, especialment des de principis dels anys vuitanta a la zona del carrer Sant Jaume, on va aparèixer una part termal ricament decorada.” Els treballs duts a terme han volgut posar sobre la taula totes les troballes que s’han fet al centre de Granollers per anar dibuixant què és el que podia ser aquest Granollers. Guàrdia hi afegeix: “Ens quadra amb una vil·la, un lloc d’explotació del territori, en aquest cas vinícola, on hi ha un pes important de treball, però també bascula amb una part residencial. Segurament era d’un terratinent lligat a una família de Barcelona molt potent que hauria fet part de la seva riquesa amb el negoci del vi, i que tenia una vil·la al rerepaís on sojornar, però també on drenar aquest capital en forma de vi.” I sobre l’interrogant de quina és la família propietària de la vil·la de Granollers, que hi donaria nom, es creu que va ser la família Licinia, documentada especialment a Barcino. Al límit de la ciutat de Granollers amb la Roca, Josep Estrada va recollir un fragment de doli (dolium), una àmfora per emmagatzemar vi o oli, amb la inscripció d’un personatge anomenat Luci Licini Chresimus. Un llibert que hauria actuat en nom del seu patró de la família dels Licinia.

Els treballs arqueològics s’han vist afectats per la condició urbana de Granollers. Guàrdia assenyala: “Als anys cinquanta van aparèixer els dos grans mosaics, que es poden veure exposats al museu, però un context urbà no és com un solar on podem començar per una punta, anar excavant i entendre-ho tot, sinó que hem de fer petites intervencions. Tenim un mosaic de dades que ens van proporcionant al llarg del temps una imatge més precisa. No ho podem fer tot d’una vegada, però la ciutat actual ho ha malmès o ho ha anat amagant”. La zona zero de l’època romana estaria ubicada a l’entorn del centre: la plaça de l’església de Sant Esteve, la zona del mercat de Sant Carles, el carrer Sant Jaume i la plaça de Can Trullàs, on Marc Guàrdia afirma: “Hi ha una part de l’antic cementiri romà que no té entitat urbana, però que ens quadra perquè els cementiris se situaven fora de les parts habitades. La localització de les sepultures en diversos punts de la ciutat ens va delimitant quina era la part urbana de Granollers. La zona del balneum, els banys privats de la ciutat, és al carrer Sant Jaume, i la zona residencial, més o menys a la plaça de l’Església, així com la zona de treball, que s’articulava en dos grans edificis. Sabem on són les parcel·les que podrien ser susceptibles de contenir restes i, a mesura que es van fent obres, hi ha d’haver una vigilància arqueològica per documentar què hi ha.” L’exposició guanyadora dels premis Auriga, que ens vol acostar a la realitat de fa 2.000 anys, inclou més de 300 objectes i peces trobades en les excavacions i amb les noves tecnologies per fer-nos entendre com era la vil·la. L’arqueòleg i comissari de l’exposició afirma: “Hem fet una recreació en 3D i, a partir del treball exhaustiu amb totes les restes, es van localitzant i dibuixant. Hem fet que emergeixin i hem fet una proposta a través de la recreació virtual de com era aquesta vil·la.”

Lauro

Les vinyes que abastien el centre de producció del Granollers romà provenien de les contrades properes. “Penseu que ja en època romana es parla d’un vi de Lauro. Les fonts escrites en destaquen la bona qualitat i el contraposen amb la resta de vi que es feia a la zona, que no era gaire bo. I on era, aquest Lauro? Precisament el museu porta a terme un projecte de recerca arqueològica al puig del castell de Samalús, en un poblat ibèric que creiem que és la ciutat de Lauro”, detalla Guàrdia. Els ibers no vivien a la plana; és per això que es fan les excavacions als turons, i es pensa que el topònim dels ibers, Lauro, trobat en monedes i en altres elements, va passar a l’època romana, i, d’aquí, a l’actualitat, amb el terme del pla de Llerona, que n’és l’hereu toponímic. Al segle I dC, denominava tota una àrea de producció del Vallès Oriental on hi havia vil·les romanes de producció vinícola i que també produïen les àmfores per envasar i comercialitzar el vi.