Vila Casas, pensar pel país fins al final
L’industrial farmacèutic i mecenes, fundador de quatre museus entregats a l’art català, ha mort als 92 anys
“Tinc 91 anys i continuo pensant totes les nits què puc fer l’endemà que pugui ajudar el país.” Això deia l’empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas l’estiu de l’any passat en la que probablement va ser l’última entrevista que va concedir, publicada a la revista Barcelona Metròpolis. Estava molt delicat de salut i veia a prop el seu final, que li ha arribat aquest dijous, tot i que la notícia de la seva mort no es va fer pública fins dissabte a la matinada. Segons persones del seu entorn més proper, no volia que se sabés fins al cap de tres dies “per no fer rebombori”.
La cultura catalana ha perdut un dels seus grans aliats, una rara avis de la burgesia barcelonina que va posar la seva enorme fortuna al servei de l’art i els artistes del país. “El mecenatge és una actitud de voler protegir i posar en valor la nostra cultura, i és veritat que s’ha perdut molt aquest esperit. Em dol. Avui la gent només està per fer peles. Però jo, com que no tinc fills… Perquè els fills dels meus amics el que volen és viure bé, com els seus pares. No haver-ne tingut m’ha donat una llibertat total per fer el que he volgut sense perjudicar ningú”, deia.
El quart de cinc fills d’una família de fabricants tèxtils va tenir un contacte prematur amb el món de l’art perquè el seu pare, que va morir quan ell tenia onze anys, el duia a visitar galeries. El cuc per col·leccionar també li va entrar de menut: ampolletes de la vacuna del tifus, pesacartes, balances de peix, de gra, de carn... I quan encara estudiava la carrera va començar a comprar les primeres obres d’art, que n’acabarien sent més de 3.000.
La carrera va ser la de farmàcia. Vila Casas va ser un industrial farmacèutic d’èxit. El 1960 va fundar els Laboratoris Prodes, que el 1986 es van transformar en l’hòlding internacional Prodesfarma. Aquell mateix any 1986 va crear la Fundació Vila Casas, que en origen va dedicar exclusivament a temes sociosanitaris. Més tard hi va sumar la missió artística, amb tres objectius: “Un, per ajudar els artistes que començaven; dos, per recuperar trajectòries d’artistes que ja no recordava ningú, i tres, per dedicar-me al que a mi m’apassiona: l’escultura, la pintura i la fotografia. I quatre, evidentment, també per estimular l’interès per l’art en la societat.”
Vila Casas va començar amb un petit museu de 33 escultures a Pals, la seva segona residència, on ara tenia un museu que ensenyava als seus amics amb els medicaments que va fabricar, sent el Diazepan el més emblemàtic: ell en prenia cada dia des que el va treure al mercat, el 1964.
Després va comprar el Palau Solterra de Torroella de Montgrí, on s’exposen els seus fons de fotografia. Quan estava construint el museu de Can Mario de Palafrugell, el 2003, especialitzat en escultura, li van diagnosticar un càncer. Només li donaven dos anys de vida. Estava tan convençut que no el veuria acabat que va encarregar a l’escultora Rosa Serra que li fes una estàtua seva perquè, quan es morís, hi pogués ser metafòricament. La peça, de bronze, mai es va desembolicar perquè la malaltia no va derrotar Vila Casas.
El tercer museu, el de pintura, el va obrir a Can Framis de Barcelona. A la capital catalana hi ha també el quart centre de la seva xarxa, els Espais Volart, amb una programació d’exposicions temporals única perquè fa visible el talent català com cap altra institució. Un privat fent la tasca que haurien de fer els museus públics: això explica les grans misèries culturals del país.
Però és que a més Vila Casas no només invertia cada any 3,5 milions d’euros per a l’activitat de la seva fundació (una part sempre anava destinada també a la recerca científica i a la sanitat pública). Alhora promovia exposicions itinerants arreu del país i finançava festivals, universitats i altres institucions museístiques, com la Fundació Miró, a la qual va socórrer amb un milió d’euros quan la seva supervivència estava al límit. També va tenir una sensibilitat especial amb la premsa en català. Havia estat membre del consell editorial de l’Avui i d’El Punt Avui.
Per a Vila Casas, tan important era el contingut com el continent dels seus museus. Tots estan situats en edificis singulars. Inclosa la seu de la fundació, la modernista Casa Felip del carrer d’Ausiàs March. La primera seu, però, la va tenir al carrer de Calàbria, en un piset que el mecenes acabaria oferint al president Jordi Pujol perquè hi tingués el seu despatx. “Quan va caure en desgràcia i li van treure el despatx del passeig de Gràcia, va llogar la porteria de la finca on viu. Passaves pel carrer i el veies allà al fons… A mi se’m trencava l’ànima i li vaig dir que allò no podia ser, que jo tenia aquest piset de 80 metres quadrats i que l’hi deixava. Pagant un lloguer, perquè és patrimoni de la fundació i no quedaria bé: 150 euros. També paga la llum i l’aigua”, explicava Vila Casas.
Era un independentista convençut, una altra particularitat que el diferenciava de les classes altes barcelonines. Així analitzava la situació l’estiu del 2022: “El problema d’ara és que no hi ha cap líder. Només un, Carles Puigdemont. Ell sí que és independentista. I patirà. El faran patir. S’ha perdut l’esperit. El canvi de seu de les empreses n’és una prova. Fins i tot La Caixa va marxar. La Caixa ja no és La Caixa, és una altra cosa. Jo, amb la meva empresa, no ho hauria fet mai. A mi tot plegat m’entristeix. El matrimoni Catalunya i Espanya no funciona. Catalunya no té res a fer dins d’Espanya. Aquells dos reis que es van casar eren de dos països del més oposat del món. Castella sempre havia conquerit terres per expandir-se. Catalunya va tirar cap al mar i es va centrar en el comerç.” I reblava: “Espanya no ens deixarà mai ser independents. Mai, mai, mai. I aquí, a Catalunya, la gent que té diners no en vol saber res. No soc l’únic. També hi ha professionals com metges, advocats... Però els que més calés tenen, no. No ho senten, no ho han viscut. Els antics fabricants ho eren tots. El que passa a Catalunya és molt i molt trist.”
Molts dels seus adinerats amics no entenien la seva tasca de mecenatge. “Es pensen que estic boig.” Però a ell, ferm, l’únic que el preocupava aquests últims temps era garantir la continuïtat de la fundació un cop ja no hi fos. “El patronat té instruccions que ha de continuar seguint la política del fundador. No vull que se’n desviïn, i als estatuts ho he deixat clar.” La seva voluntat és que les inversions per a compres d’obres es mantinguin fins el 2030, per tancar un recorregut per cent anys d’art català, que s’obre el 1930, l’any que va néixer.
L’home que cada nit pensava què podia fer l’endemà per ajudar el país tenia un darrer projecte del qual molt poca gent sabia en què consistia. “Si el puc fer, serà per a la ciutat de Barcelona”, es va limitar a dir en l’entrevista del 2022, tot i que off the record també va confessar que l’Ajuntament li feia costat i que estava disposat a proporcionar-li “un edifici important”.
Aquest cop no hi ha sigut a temps.