Sota l’encant de l’actriu més guapa del món

Josep Muñoz Redon (Sant Sadurní d’Anoia, 1957) ha rebut el premi Rahola, dotat amb 6.000 euros, per una incursió en l’univers dels jardins, des d’una perspectiva filosòfica i literària, a El jardí d’Epicur (Pòrtic), un assaig que considera com a part d’una sèrie de “metaviatges” iniciats amb L’illa de Rousseau (2020) i Les fronteres de Walter Benjamin (2021). Partidari dels gèneres híbrids, hi combina la filosofia, el diàleg, la història, el periodisme, el dietari i la narrativa de viatges, perquè la seva recerca al voltant de la imatge metafòrica i filosòfica del jardí té també un component de travessia, assegura.

“Quan estudiava filosofia, m’hauria agradat poder llegir un llibre com aquest”, ha confessat, convençut que en el fons “escrivim els llibres que voldríem llegir”. En el seu assaig hi són invocats Montaigne, Bacon, Foucault o Monet, a més d’Epicur de Samos, per descomptat, que encarna l’hedonisme i una certa joia de viure, però també el culte irreductible a l’amistat. No és estrany que Josep Muñoz l’evoqui també a través de la colla d’amics que l’acompanyen en la seva indagació, un homenatge a “Els cinc”, d’Enid Blyton, autora que havia llegit de jove amb fruïció, encara que al seu llibre els amics són en realitat quatre, en una picada d’ullet que planteja també una paradoxa matemàtica.

Estructurat en tres parts, la primera de les quals és la que segueix una reflexió més històrica sobre el jardí, com a recinte de sensacions visuals i olfactives, però també com a font de nodriment, pel seu parentiu amb l’hort (l’hortus conclusus dels clàssics), analitza en la segona les seves connotacions filosòfiques a través de les idees que exposen des de Tomàs Moro en la seva Utopia o “el sincretisme botànic” de Montesquieu fins a Byung-Chul Han i la seva imatge de “les mans a la terra” per interrogar-se sobre els seus components essencials: “Ho era una pèrdua? Els ocells? L’aigua?” Passejant pels jardins de Versalles, els vergers de Samarcanda o l’estany florit de nenúfars de Monet a Giverny, en el tercer bloc assaja, des d’una reflexió més personal, “una fenomenologia del jardí” en què evoca fins i tot els anys d’infància, quan la descoberta era arreu, saltant la tanca del veí, al pati de l’àvia, a les llarguíssimes vacances d’estiu.

Escriptor i fotògraf, amb una obra que freqüenta tant la poesia com l’assaig i el dietari aforístic, Jordi Solà (Barcelona, 1963) aborda al poemari que ha rebut el Miquel de Palol, dotat amb 6.000 euros, el pas del temps, l’alteritat, la relació amb la naturalesa i la fugacitat de l’existència, uns motius recurrents des dels orígens de l’art poètica, però hi afegeix un element inesperat, “un exordi històric sobre la Xoà” que, en la part central del llibre, se li va fer present com un imperatiu, en el sentit que “l’altre és la víctima” i convençut com està que “la poesia té també un component de compromís social”.

L’ombra de les hores (Proa) parteix de la imatge fugaç i tràgica del temps, que “es projecta com una ombra, gairebé inaprehensible, sobre les nostres vides i també sobre la lectura del llibre mateix”, raona l’escriptor, que l’ha organitzat en tres parts: en la primera, “Dues llums”, tracta el tema de l’alteritat, “el jo en relació amb el tu, en un emmirallament constant”; en la segona, “Neu orba”, s’endinsa en els camps de la mort, que ja eren presents en un llibre seu anterior, Ira, guiat per la citació de Nelly Sachs “qui de nosaltres pot donar consol?”, i en la tercera, “El clar del bosc” (títol inspirat en María Zambrano), parla del temps que s’escola, les hores, l’etern retorn i les epifanies. Reticent a explicar la poesia al preu d’“esbotzar-la”, com deia Joan Brossa, Solà assumeix en aquest poemari la veu d’un “poeta transeünt” que va meditant sobre l’existència, “com un Dant però sense cap Virgili que l’acompanyi”.

Sònia Guillén Colomer (Terrassa, 1969) ha guanyat el 38è Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil amb Cicatrius (El temps no ho cura tot, però passa...), publicada per Fanbooks. Es tracta d’una novel·la directament inspirada per les seves vivències com a mare de tres fills, en un context social en què “comença l’adolescència molt d’hora i s’allarga molt tota aquesta etapa marcada per l’accés a la sexualitat, a l’alcohol o a les xarxes socials”, segons la seva autora, que remarca que és “un relat dur i força realista”, una història sobre “les cicatrius que tots tenim al llarg de la vida, però que sempre intentem evitar als nostres fills, sense pensar que els hem de deixar volar”. Per Guillén, la història de la Maria i la Nerea, dues joves que es troben a l’hospital per problemes de salut mental, pot donar elements “per compartir i obrir el debat en la família o a l’aula”. Aquesta és la segona novel·la de Guillén, després de No sé qui soc. Nascuda en un barri de l’extraradi de Terrassa majoritàriament castellanoparlant, l’autora va fer ahir una defensa apassionada de la llengua catalana: “És una cosa tan íntima que ningú no ens pot arrabassar.”

Catorze anys dedicats a traduir els set llibres del cicle fastuós d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, editats en catorze volums per Viena entre el 2009 i el 2022, han tingut el seu colofó amb la concessió del premi Aurora Bertrana a Josep Maria Pinto (Barcelona, 1962), que ha defensat la “dessacralització” de la feina del traductor: “El més important és traslladar el mateix efecte de la llengua original a la d’arribada.” Honorat que la seva feina sigui cada vegada més reconeguda a Catalunya (a França, on resideix, el nom del traductor no sol constar a la portada dels llibres), admet que no va traduir el primer llibre del cicle proustià (que simultàniament també està traduint Valèria Gaillard per a Proa) igual que l’últim, perquè ha anat familiaritzant-se amb el seu llenguatge, raó per la qual es mostra contrari a fragmentar-lo: “Estic convençut que Proust volia del lector l’esforç de desllorigar la frase”.

El cantant i compositor barceloní Artur Viñas, conegut artísticament com a Socunbohemio, ha guanyat el premi Cerverí a la millor lletra de cançó, per Les coses que no m’agraden de tu, un tema inclòs en el seu primer àlbum, l’excel·lent Contes de les quatre estacions (Vida Records). “És una història d’amor que en un primer moment pot semblar idíl·lica, però el temps s’ha encarregat d’anar-la destruint. No és tan trist com sembla, perquè té un punt cínic”, diu Viñas, que comparteix aquest projecte de pop d’autor amb Biel Colomer (Massaviu), Gerard López i Òscar Acón. Viñas reivindica la lletra com un dels elements més importants de les seves cançons: “Les escric en català perquè és la llengua amb la qual he après a entendre el món i puc explicar el meu món interior. Però és molt difícil guanyar-se la vida cantant en català i per això és una decisió gairebé política.”

El premi Lletra, convocat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya per promoure la lectura i la literatura en català mitjançant les TIC, ha guardonat el projecte Curacontes, presentat per Marta Michans, de l’associació Merakimú (Albelda, Osca, 1997), i un equip de professionals de l’ensenyament i la música, entre ells Isabel Gavín. El projecte connecta les biblioteques, els centres hospitalaris i el sistema educatiu i cultural, per formar adolescents que es converteixen en mediadors de lectura per tal de “millorar la qualitat de vida dels nens i nenes malalts que han de viure llargues temporades en hospitals, i fomentar tant en ells com en els adolescents participants el gust per la lectura i per les històries, mitjançant la creació d’audiocontes”. El projecte Curacontes rebrà una aportació econòmica de 4.000 euros i una residència virtual a la UOC.