Mirador
El realisme d’Antonio López adorna la Pedrera
Un cop passada la febrada de Jaume Plensa, la Fundació Catalunya La Pedrera ha obert una nova exposició d’un gran nom a l’emblemàtic edifici gaudinià del passeig de Gràcia: Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936). És la primera antològica (fins al 14 de gener), amb pintures, escultures i dibuixos, que es presenta a Barcelona del considerat més gran representant de la figuració contemporània espanyola. L’autor del retrat de la família reial capitanejada per l’avui caigut en desgràcia Joan Carles I, i que va tardar vint anys a acabar, manté un petit idil·li amb la capital catalana des del gener del 2022, quan va començar a pintar una sèrie de vistes de la ciutat, a la qual mai havia dedicat cap pinzellada. Al final del recorregut de la mostra de la Casa Milà, el visitant descobrirà el quadre que té a mig fer (potser ni un 10 per cent) d’una panoràmica des de la muntanya de Montjuïc, amb el cavallet plantat a la terrassa del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
“No és la llum de les ciutats el que m’atreu, perquè no hi veig diferències, sinó el que les ciutats expliquen”, va dir aquest dijous en una trobada amb la premsa. Si n’hi fan triar una, Sevilla guanya per golejada. “Espanya està poc pintada”, etziba amb una energia sorprenent per a un home de 87 anys que no ha parat de treballar. Set dècades, que es diu aviat. A la Pedrera, el viatge per la seva producció comença a principi dels anys cinquanta, amb els treballs més primerencs. López va ser un alumne de l’escola de belles arts amb molts problemes per decidir no tant cap a on volia anar sinó com hi arribaria. “En aquella època, per conèixer la modernitat del món de l’art calia fer molt esforç. No arribava res del que passava a fora.” El desvetllament el va tenir visitant el Museo de Reproducciones. Va quedar enlluernat per les escultures gregues. L’art antic, diu, el va ajudar més que no pas la pinacoteca del Prado: “Em semblava un lloc fosc.”
“Tot t’ho jugues els primers anys. Si no trobes el teu camí aviat, t’enfonses.” El seu va ser el del realisme. “El punt de partida sempre és el món real, la vida.” Durant molt temps, per la ignorància forçada en aquella Espanya franquista, es va ben pensar que ell i els seus col·legues de grup a Madrid eren “els únics de tot el món” que pintaven amb aquest estil. A l’Estat espanyol, els creadors moderns, promocionats i tot pel règim amb la idea de donar una bona imatge a l’exterior, estaven gairebé tots adscrits a l’abstracció. Com Tàpies. “Tàpies em va ensenyar com s’havia de pintar a la nostra època. Vaig conèixer la seva obra quan encara era figuratiu. També m’agrada el Tàpies informalista. Si no t’agrada Tàpies és que no hi entens, de pintura.” Admira Dalí, però avisa: “El surrealisme ha existit sempre en l’art.”
“López ha estat una illa meravellosa dins l’oceà de l’art contemporani espanyol dominat per l’abstracció i el conceptual”, sosté l’historiador de l’art i antiquari Artur Ramon, a qui els responsables de la Pedrera han convidat a dialogar amb l’artista en la presentació de l’exposició. López somreia mentre l’escoltava, sense voler polemitzar amb el menysteniment que ha sofert la seva obra en el gran santuari de l’art contemporani espanyol, el Museu Reina Sofia, sobretot durant la llarga etapa dirigida per Manuel Borja-Villel.
El col·leccionisme privat sí que li ha fet costat. Està especialment content amb els compradors catalans. “Aquí he trobat un suport que a altres llocs no he trobat.” Tampoc es pot queixar del ressò mediàtic que ha tingut la seva trajectòria, especialment quan va acceptar fer el quadre de la família reial. Els va fer anar tots al seu estudi i l’única que va fallar va ser la infanta Cristina. “Els vaig comprar orxata i cadires d’Òscar Tusquets. Vaig disfrutar moltíssim i va ser una experiència fantàstica”, conclou.