Todd Haynes: “M’interessa la complexitat”
No hi ha dubte que Todd Haynes és un dels grans directors actuals d’actrius, a les quals, de fet, considera partícips d’una creació conjunta en què elles estan disposades a explorar en les complexitats humanes. Als noms de Julianne Moore, Cate Blanchett i Kate Winslet, entre altres, s’hi ha afegit el de Natalie Portman, productora de May, December, que ha fet que el director nord-americà tornés a Sant Sebastià (on va ser president del jurat oficial l’any 2013 i hi ha presentat altres pel·lícules seves sense competir-hi mai) per acompanyar-ne la projecció dins de la secció Perlak. “Natalie em va proposar fer la pel·lícula, que ja tenia un guió escrit, perquè va pensar que m’interessaria la història. Tenia raó perquè els personatges donen joc per explorar en les complexitats i ambigüitats humanes, així com en les relacions de poder i les estructures familiars, i vaig tenir ganes de fer-ho amb Natalie i de reprendre-ho amb Julianne Moore, amb qui he treballat moltes vegades”, em va comentar Haynes en una de les múltiples entrevistes que ha fet a Sant Sebastià per promoure el seu nou film, que va ser presentat a Canes, amb vista a l’estrena a l’Estat espanyol cap a finals d’any.
La història està basada en un cas real que va escandalitzar (el títol espanyol ho fa explícit: Secretos de un escándalo) els EUA a primers dels últims anys noranta: Mary Kay Letorneau, una professora a la trentena casada i amb tres fills, va ser condemnada a presó per haver mantingut relacions sexuals amb un alumne seu de tretze anys, Vili Fualau, de família coreana; s’hi ha d’afegir que, amb dos fills en comú, el vincle va continuar fins a la mort d’ella, el 2020. Convertint May Kay en Gracie (Julianne Moore) i Vili en Joe (Charles Melton), Haynes ha volgut procedir amb la llibertat de la ficció: “Hi ha una inspiració, però el film no vol reconstruir el cas real.” Per això, s’introdueix el personatge d’una actriu (Natalie Portman) que, passat el temps des dels fets, vol interpretar amb precisió (i així li ho exigeix Gracie) la dona “escandalosa” en el moment en què va iniciar la relació amb l’adolescent. “A través de la representació hi ha un distanciament i a la vegada una reflexió sobre la dificultat de reconstruir un cas real, i encara més si es procedeix amb el sensacionalisme d’un telefilm”, indica Haynes.
El director reconeix, i ho fa evident a la pel·lícula, que una de les seves inspiracions és Persona, d’Ingmar Bergman, en què es produeix una relació vampírica, de possessió i intercanvi de personalitat, entre una infermera (Alma) i la seva pacient (una actriu anomenada Elizabeth, com Portman a May, December. En certa manera, Haynes vampiritza (com ho fa amb la partitura d’El missatger, de Joseph Losey, composta per Michel Legrand) Bergman; però el cineasta no creu que hi hagi una relació de possessió entre la seva Elizabeth i Gracie: “Hi ha una actriu que s’acosta a algú per representar un paper. D’aquí, és una mena d’estudi dels mètodes interpretatius. Allò que passa és que, en contacte, totes dues es desequilibren. I també que Elizabeth té uns efectes destructius en la parella o posa en evidència la insatisfacció de Joe, que veu com els fills s’han fet grans i marxen de casa per dur una vida com a joves que ell no ha tingut.”
A diferència d’altres films de Haynes, com ara Lluny del paradís o Carol, amb dones sotmeses a una dominació masculina, de la qual són capaces o no d’alliberar-se, a May, December un personatge masculí és qui té menys poder i, per tant, és més fràgil: “Elles són més madures i experimentades. A més, Gracie ho fa tot per conservar la institució familiar. Fins i tot en una família tan atípica com aquesta, s’imposa una normativitat. No hem d’oblidar que les dones han sigut i són les que prenen moltes decisions en l’àmbit domèstic i, si es vol dir així, mantenen l’ordre.”