Joaquim Nadal destapa la confitura dels records

Quan era petit i la fruita s’havia de repartir entre tants germans que només en tocava una peça per cap, Joaquim Nadal (Girona, 1948) escollia sempre el plàtan. Pastós i dolcenc, omplia més que no pas la taronja, i a sobre era molt més fàcil de pelar i no et deixava els dits enfigats. Ara, de gran, comprèn aquella elecció d’adolescent, però ja no la comparteix: troba molt millor la taronja, una de ben sucosa, ingerida a poc a poc i seguint un ritual sofisticat per pelar-la, sigui badant-la fent pressió amb els dits, sigui amb ganivet, a base d’incisions en forma de mitja lluna. Els aprenentatges de l’edat tenen a veure amb l’acceptació de la lentitud, però també amb el gaudi dels plaers petits, com el de deixar fondre’s una monja a la boca, o el de tornar a menjar, després de mesos lluny de casa, un entrepà de truita, poc feta, esponjosa per fora i deixatada per dins. “Com que la felicitat absoluta no existeix, només la podem assaborir a glops, i és la suma d’aquests moments plaents, la que ens ajuda a suportar els dolorosos”, assegura. Aquests descobriments pacients i mesurats, adquirits al llarg de la vida, són els que conformen el mapa sentimental a través dels cinc sentits que Joaquim Nadal desgrana a Confitura de vidre, un nou volum de la col·lecció “La joie de vivre” de l’editorial Univers.

“Contingut de mena”, com es defineix a si mateix, no va pas acceptar fàcilment l’encàrrec, fa tres anys, de l’editora Ester Pujol, que l’enfrontava a una modalitat de l’escriptura del jo que havia freqüentat poc i més aviat amb prevencions, fins que li va sortir el capítol on evoca la gelea de codony que li preparava l’àvia (la “baba”) i que va retrobar al rebost en certa marca francesa durant el confinament. Aquest primer text, avui cap al final del llibre, en el capítol dedicat al gust, va obrir el camí de tots els altres, que en són de fet com onades expansives que graviten des d’aquest centre pudorós que és el jo fins a la connexió amb els altres a través de records, imatges i lectures compartits. Per més que s’ho proposi, ningú no pot deixar de ser com és, i Joaquim Nadal, historiador i polític, actualment conseller de Recerca i Universitats, projecta en el seu rebost memoriós una mirada emocionada i també crítica, com quan adverteix dels perills del canvi climàtic, del despoblament de certes comarques, de l’oblit del rerepaís o la falta de germanor amb la Catalunya Nord (“durant anys, ha estat més fàcil anar a Montpeller o Tolosa que no pas a Perpinyà”). No ho pot evitar, però assegura que per dins de la seva faceta de polític i historiador hi ha sempre “una pulsió d’escriptor”, que en el seu cas és una vena rampelluda, de frase construïda gairebé a raig, a còpia d’ofici i intuïció, que li permet obrir-se i al mateix temps amagar-se, i sobretot desconcertar el lector: “L’únic que m’exigeixo és escriure bé, tan bé com en sàpiga, sigui un discurs, un llibre acadèmic o una sensació.”

Confitura de vidre n’és ple, de sensacions; les ja instituïdes de la vista, l’olfacte, l’oïda, el gust i el tacte, els cinc sentits que organitzen el llibre, però també en la seva manifestació més concreta: la contemplació del mar (tan captivadora, que invita Nadal a una capbussada impulsiva, completament nu, en una platja solitària de finals d’hivern), la fascinació dels cavalls (que ha propiciat una petita col·lecció de figuretes), la francofília declarada (a través de les lectures, la cuina, el paisatge, els rius sobretot: l’aigua, tan present, en aquesta confitura de records, que veiem un Nadal xop i feliç sota la pluja), l’hedonisme gens dissimulat en la temptació de tocar sigui un cos o una estàtua o una pedra, la pedra de Girona preferentment, rugosa i mil·lenària.

Els que hi busquin la xafarderia del personatge públic, hi trobaran unes quantes confessions útils: que es declari “un tímid sentimental”, “d’emoció fàcil”, obsessionat per l’ordre (a pesar que, diu, “la realitat em desafia constantment i això m’irrita”), poc donat al ball o la navegació i, en canvi, convençut que res proporciona més adrenalina que “intervenir en una ciutat”. Els qui el llegeixin sense malícia hi descobriran altres coses: l’empremta subtil però sostinguda del pare; la premonició de la mort en el llarg atestat de les ferides i cicatrius impreses al cos, els paisatges de Girona, la Fosca, Aiguaviva i la Cerdanya, i la vida fent-se visible, en una amanida gloriosa després de dallar la userda, en un marge de pedra seca, en una cançó de Dalida o en una taronja sucosa.