Quasi tot hi és, però a la baixa

Al començament de Golpe de suerte , en un carrer de París es produeix una situació pròpia del cinema d’Éric Rohmer, però, de fet, també dels films de Woody Allen: un home (Niels Schneider) i una dona (Lou de Laâge) es troben per atzar anys després d’haver-se perdut de vista (són francesos, però s’havien conegut d’adolescents a l’Institut Francès de Nova York perquè aleshores hi residien amb les famílies respectives) i comencen, de manera inesperada, una relació que els du a convertir-se en amants. Ell és escriptor, sense que se sàpiga com es guanya la vida, i ella, que treballa en el mercat de l’art, està casada amb un personatge (Melvild Poupaud, protagonista del rohmerià Conte d’estiu) que ha fet fortuna “fent que els rics siguin encara més rics”.

Com a Blue Jasmine, Woody Allen és implacable amb l’amoralitat dels que es fan rics especulant (inversors que no produeixen res) sense importar-los les conseqüències. Es diu que és una pel·lícula afrancesada de Woody Allen, però, com he suggerit, s’hi poden reconèixer elements presents en el seu cinema: fins i tot Nova York, que hi és evocat. A més de les casualitats i de les mudances dels sentiments, hi ha homes amb diners (o que en volen fer) capaços de matar (o de pagar perquè assassinin algú que els fa nosa) sense cap sentiment de culpa: Delictes i faltes, Match Point. D’altra banda, la investigació amateur que, a partir d’un moment, assumeix un personatge, enllaça Golpe de suerte amb Misteriós assassinat a Manhattan. Tanmateix, l’esperit d’Allen hi és, però en to menor: diàlegs sense prou guspira; imatges funcionals, com fa temps li és habitual i encara que Storaro aporti la fotografia. Tot es fa força previsible, a excepció, s’ha de reconèixer, del final: tot un cop de sort, certament.