Vida normal al Palau

El Palau de la Generalitat funciona amb normalitat tot i l’envergadura de les obres al Saló Sant Jordi, complexes i de llarga durada (setze mesos). “L’estança s’ha independitzat de la resta de l’edifici perquè les interferències siguin mínimes”, explica Josep Girabal, subdirector general d’Obres i Serveis del Departament de la Presidència. S’ha tancat la connexió amb la galeria gòtica i el pati dels Tarongers i s’ha muntat una bastida al carrer de Sant Honorat perquè els materials entrin i surtin per la finestra. L’única part que ha resultat afectada són els dos laterals del saló, on hi havia despatxos, com el de la consellera de la Presidència Laura Vilagrà, que s’ha hagut de desplaçar. En aquesta zona alliberada s’hi ha habilitat l’oficina tècnica, el vestuari i el menjador dels treballadors de la reforma.

Dins del saló, el primer impacte és la descomunal bastida que trepa fins a la cúpula, i que el fa irreconeixible. Aquest monstre de ferros pesa 3,7 tones repartides en 116 punts de suport. Va caler un bon estudi estructural del paviment (original, preciós, de marbre de Gènova) abans d’instal·lar-la per assegurar-se que no cediria. Just a sota del saló hi ha l’entrada principal del Palau, l’espai de les cotxeres.

La bastida dibuixa un rectangle amb un gran espai buit a la part central que fa les funcions de taller de restauració. L’operació d’extracció es desenvolupa lentament per no danyar les pintures i, si cal, es consoliden les parts amb perill d’esquerdar-se o de sofrir alguna pèrdua. “Cada pintura és un cas i n’hi ha de més sensibles que d’altres. Les del sostre han sortit molt bé perquè són de dimensions més petites. Dels paraments, les més grans del conjunt, n’hi ha algunes de més complicades, com La batalla del Bruc [de Juli Borrell]. Aquestes les deixem per al final”, indica Mireia Mestre, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). Des de dalt de la bastida, les teles es van cargolant amb un cilindre que es baixa pel lateral i, un cop al terra, es desenrotllen per tractar-les en pla : els treuen les coles, les netegen superficialment i les estudien. “El que no es fa és restaurar-les, però les deixem preparades per quan es vulgui afrontar”, explica Mestre. Acabada la feina dels restauradors, es tornen a enrotllar en un altre cilindre de conservació definitiva i es transporten lluny del Palau.

La primera que es va despenjar va ser La batalla de les Navas de Tolosa, de Laureà Barrau. I una de les últimes que marxarà és La Mare de Déu de Montserrat envoltada dels sants i dels reis que han visitat el seu Santuari, de Josep Mongrell, que curiosament va ser l’única que va desmuntar la Generalitat republicana (el 1939 va reaparèixer). La Vanguardia del 14 abril de 1932 ho va recollir així: “El señor Tarradellas dijo ayer a los periodistas que las pinturas o esculturas que son retiradas del Palacio de la Generalidad pasaran al Museo de Barcelona en concepto de depósito. Ayer por la mañana fue colocado en el testero del Salón de San Jorge y en el lugar que antes decoraba la pintura de la Virgen de Montserrat, un magnífico tapiz de seda con los colores de la bandera catalana.” Dies més tard, el mateix diari informava del malestar que va causar en els sectors més conservadors de la societat barcelonina. Una polèmica que ha tingut rèplica ara que la decisió de desmantellar el saló sencer va de debò.

Però les veus contràries han tingut poc ressò. Les queixes fins a cert punt més comprensibles han estat les d’alguns familiars dels autors dels quadres, que s’han adreçat a la Generalitat preocupats. “Mai hem dit que no tinguin valor. Són representatives d’una època, amb uns continguts que són els de l’època i amb unes tècniques bones perquè eren artistes importants de l’època”, remarca Girabal. Els descendents poden estar tranquils: les obres estaran ben conservades en uns magatzems de la Generalitat i a disposició dels museus.

“Tota la intervenció s’està fent amb el màxim rigor patrimonial”, rebla Júlia Roca, responsable de patrimoni del Palau de la Generalitat. Tampoc és cert que al nou Saló Sant Jordi no hi quedarà cap rastre d’aquestes pintures. La comissió d’experts que va avalar la retirada va demanar que es deixi un racó amb un testimoni. I així serà. Agradaran més o menys, però al cap i a la fi formen part de la història tan atrafegada d’aquest espai. I de la de Catalunya.