John Irving: “Els EUA són un país endarrerit”

Figura llegendària de la literatura nord-americana sense haver renunciat mai a la seducció narrativa dels mestres que admira des que era adolescent, John Irving (Nou Hampshire, 1942) ha presentat en una roda de premsa virtual la seva novel·la més recent, L’últim telecadira (Edicions 62 en català i Tusquets en castellà) assegurant que de cap manera és un comiat, sinó en tot cas només de les novel·les llargues com aquesta (950 pàgines). De fet, avança que ja ha escrit els catorze primers capítols del seu proper llibre, i confia a tenir temps d’enllestir com a mínim dues o tres novel·les més; això sí, cada vegada més curtes, aclareix, recalcant amb humor que “si l’alternativa a morir-te és fer-te vell, ja em sembla bé envellir”. La mort, ben mirat, és un dels motius centrals de L’últim telecadira, una història poblada de fantasmes a través dels quals es fan presents els éssers estimats i la cura amb què se sosté el seu record: “Com a individu racional i, per tant, no creient, les visions fantasmagòriques em resulten molt versemblants, i la veritat és que estic decebut per no haver-ne vist mai cap. El llibre va d’això, de la recompensa que representa retrobar les persones que han estat importants en la teva vida.” Com en les seves anteriors tretze novel·les, l’ha escrita des de la rendició absoluta a la “pulsió narrativa” dels mestres del segle XIX, des de Thomas Hardy a Charles Dickens i Herman Melville, que homenatja obertament en aquestes pàgines on, assegura, “ja tot és autobiogràfic i, per tant, només he necessitat sis anys per escriure-la, perquè no m’ha calgut viatjar ni documentar-me”.

Defensor d’una literatura que incomodi o que almenys introdueixi certs elements pertorbadors, com l’escena d’introducció sexual entre la mare i el fill, que va justificar per perfilar el personatge d’ella, “el més important de la novel·la perquè és la que fa que passi tot”, va rebutjar, però, que hagués escrit una obra especialment reivindicativa, sinó més aviat “didàctica”, just en un moment en què els Estats Units viuen una involució social: “Si la meva narrativa sembla profètica i avançada és perquè el meu país està cada vegada més endarrerit. És la Nord-amèrica d’avui, la que em fa semblar intel·ligent.” Germà de dos bessons, noi i noia, tots dos homosexuals, i fill d’una assistenta social que atenia nenes embarassades, Irving assegura que no ha hagut de fer cap examen de consciència per posicionar-se sobre els drets de les dones (“tractades incomprensiblement com una minoria sexual”, diu escandalitzat) i el col·lectiu LGTBI, perquè va créixer respectant-los com a principi vital. “No soc politòleg i no puc explicar per què el feixisme està tornant a l’escenari, però entenc que no calia la irrupció d’un personatge tan fraudulent i histriònic com Trump, aquest demagog imbècil, per adonar-se que tots els que li donen suport ja feia temps que hi eren, sempre hi han estat; només que ara tenen un portaveu.”

Autor de culte i també d’èxit des que va publicar El món segons Garp, que li va permetre viure de l’escriptura “cada dia, tot el dia”, es declara un home “molt afortunat”, i més des que el 2016 va abandonar l’escriptura de guions per a la televisió i el cinema per concentrar-se de ple en les novel·les. “Rebo el que mereixo”, va respondre a una pregunta sobre la seva popularitat entre els lectors, que atribueix als models narratius del segle XIX que venera (“no m’interessa imitar cap dels lleons moderns, ni Hemingway, ni Faulkner”) i que s’esforcen, com Dickens o Melville, a mantenir viu l’interès per la lectura, a construir bé els personatges i a organitzar el material narratiu de manera que generi una intensitat creixent fins al final. “És antiquat, ho sé, però aquesta és la narrativa que admiro”, a la qual ell ha aportat, admet, l’atracció pel destí.