Ocells i àngels de la guarda es troben a Sitges

Dues pel·lícules fora de concurs van acaparar ahir, en la segona jornada del Festival de Sitges, l’atenció d’un públic que s’ha de repartir entre una programació inabastable. Sense anar gaire lluny, ahir s’hi projectaven una trentena de propostes. El chico y la garza era el plat fort del dia, i no n’hi havia per a menys. Una dècada després de la memorable El vent s’aixeca, Hayao Miyazaki torna als grans festivals i properament als cines amb una nova obra que, si bé repeteix fórmula, demostra que l’autor d’obres mestres com El viatge de Chihiro i El meu veí Totoro té corda per a estona projectant el seu inesgotable univers personal.

Aquí narra, amb el traç inconfusible i servint-se de la imaginació desbordant que desplega a partir de l’enèsima versió personal d’Alícia al País de les Meravelles, la història d’un nen que, després de patir un trauma familiar, es refugia en una zona rural del Japó durant la guerra. Un conte dins d’un altre conte (i d’un altre), talment com un joc de matrioixques, on la fantasia es fusiona amb la realitat. Sí, un món fantàstic “amb més morts que vius”, però que en ple context de la Segona Guerra Mundial el futur que els espera allà fora no serà més reconfortant, com presagia una dona de foc... i cendres.

I dels ocells que projecta Miyazaki, d’allò més inquietants (uns agrons, periquitos i pelicans que semblen homenatjar els de Hitchcock, que compleixen 60 anys) passem a uns altres personatges alats: uns àngels de la guarda representats metafòricament per un grup de paramèdics d’urgències que deambulen diàriament pels baixos fons d’aquell Nova York que no s’allunya tant del captat per Scorsese en la mítica Taxi driver. Parlem de Black flies, que té molt de setantera evocant aquells thrillers urbans que tant proliferaven en aquella dècada –una fusió entre documentalista i esteticista– ara amb aquest retrat del francès Jean-Stephane Sauvaire que decideix endinsar-se en el cor malalt que encara batega gràcies a la tasca ingrata d’aquests vigilants de la salut que juguen a ser déus. Un verdader descens als inferns –el seu particular cor de les tenebres– a través de dos personatges que brillen entre tanta foscor. Sean Penn, rescatat del silenci amb una portentosa interpretació, i Tye Sheridan, que recorda molt el Penn jove amb el qual Sauvaire sembla voler emparentar. Un veterà de l’ofici i un rookie que es reparteixen els papers d’arcàngel amb vocació de demiürg i d’àngel salvador. Sauvaire, que ha viscut molts anys al barri conflictiu de Bushwick, on té lloc bona part del relat i s’inspira en més d’un personatge real, mostra sense cap complaença una vessant de la ciutat allunyada del turisme que sembla talment que visqui una guerra quotidiana. “Com a europeu és xocant que als Estats Units no tothom es pot pagar els estudis ni encara menys la salut; d’aquí que molta gent esperi fins a l’últim moment a trucar a una ambulància i tot sovint quan ho fa sigui ja massa tard”, ens confessa en una conversa al bar del jardí de l’hotel on s’allotja. “Aquí sí que es respira tranquil·litat i pau, però també em satisfà que en un festival com aquest la violència real, no la fictícia, com la que a mi m’agrada mostrar, estigui ben representada a la pantalla”, afegeix.