Arts escèniques

Crítica

òpera

Un ‘Eugene Onegin’ postmodern

Feia un quart de segle que el Gran Teatre del Liceu no apostava per les Escenes líriques en tres actes Eugene Onegin (1879) de Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893). Amb un llibret de K. Xilovski i del germà del compositor, Modest Txaikovski, després de la controvertida direcció de Peter Konwitschny, ara fa 25 anys, és evident que l’hermenèutica i la interpretació de l’univers txaikovskià s’han anat engrandint i, sense anar gaire enllà, noves biografies, com ara la d’Alexander Poznansk, recentment publicada en castellà, ens han permès comprendre la centralitat d’aquesta òpera en l’imaginari creatiu del compositor de Vótkinsk.

El director Josep Pons va mostrar, una vegada més, que ha construït un instrument orquestral cada dia més interessant que va destacar per les qüestions lligades al fraseig i l’articulació orquestrals, però que va mostrar unes febleses en l’equilibri entre veus amb l’orquestra i en el treball de les dinàmiques. Amb això no diem que aquest Onegin no funcionés, perquè seria faltar a la veritat, però també s’hi van trobar a faltar aquells elements més relacionats amb la màgia i l’ànima.

Aquesta és la tragèdia que, al meu entendre i entre línies, palpita en l’Onegin. Un Onegin que ha inaugurat la temporada liceista d’aquest curs, en què s’ha apostat per importants contribucions vocals del nostre país, com ara les de Josep Bros (Lenski), Mireia Pintó (Larina) i Josep Ramon Olivé (Capità), que ens agradaria ja no només veure més sovint sinó que esdevinguessin una marca de la casa. Al llarg de les representacions, s’hi han pogut escoltar grans contribucions, com ara la de la més que interessant Kristina Mkhitaryan com a Tatiana en el seu debut en el paper. L’escena final amb Onegin va ser de pell de gallina i es pot esperar que vagi encaixant i integrant encara més el paper. No menys important és l’Onegin de Iurii Samoilov, de més entrega teatral que no pas vocal. Del primer repartiment em va agradar, i molt, el Lenski del jove tenor rus Alexei Nekliudov, de clara ascendència mozartiana. De menys a més va anar l’Onegin fet per Audun Iversen, i un xic freda, per no parlar de patiment, va ser la Tatiana de Svetlana Aksenova, que recordàvem de La llegenda de la ciutat invisible de Kítej d’una manera excelsa.

Dins d’aquesta correcció musical, més enllà de l’esmentat equilibri vocal i orquestral, cal parlar d’una direcció escènica de Christof Loy que, una vegada més, confirma allò denunciat per Alain Finkielkraut: la progressiva conversió de l’artista en un profeta de la correcció política i de la ideologia. És només així com podem entendre la conversió d’una tragèdia romàntica, amb gran intensitat i càrrega psicològica, en un psicodrama postmodern que arriba a moments de deliri i esquizofrènia que no són els que traspua l’obra de Txaikovski, inspirada per Puixkin, sinó els dels director d’escena.

Eugene Onegin
Teatre Gran Teatre del Liceu, fins al 8 d’octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia