Recosir el trinxat de tradició

Fira Mediterrània enfila el seu vespre de dissabte, de plena efervescència, en tots els espais dispersos pel centre de la ciutat. La cançó, encoratjadora, troba múltiples estrofes per a una mateixa tonada, que en comptes de fer-se repetitiva, es multiplica amb nous tons cada edició: a la necessitat dels artistes de reconnectar amb la cultura d’arrel, la tradició, hi ha l’exigència que la cultura tradicional s’empelti amb la contemporaneïtat. El que fa anys ve passant en el camp musical (que ara ja despunten des d’una diversitat immensa d’estil,s(de Refree a The Tyets o a la festa de Roba Estesa i de la Ludwig Band) s’està estenent també en disciplines com la dansa, el circ o el teatre.:Explicar el present des del ressò del passat. Voler reivindicar la cuina de l’àvia, i la seva màquina de cosir, quan els nets han desaprès aquests oficis. La tradició no és una massa arqueològica, si no que si s’amassa i se la condimenta, guanya molta més fragància que un àpat modern.

Els exemples es multipliquen. A Ballant-la els de Cosinsart han estat entrevistant (sobretot) àvies les darreres tres setmanes al Mercat de Puigmercadal de Manresa: Volien saber les cançons que les han deixat petja en les vides i les històries que hi pengen d’aquelles ballades. Aquest matí, han estirat l’enfilall de cançons i han portat la música a l’entrada. Constaten, a partir d’uns personatges que podrien ser els cosins enrotllats de la família, que si la cultura d’arrel és bona, el mercat de parades de sempre és necessari; que si la música tradicional pot conviure amb el trap (i amb el perreo o la samba com va encapsular el muntatge Rel i grapa, ahir a la tarda, al Kursaal), la parada de menuts és un complement al supermercat.De fet, Pau Gómez (Relleus), ja en reclamava l’atenció a la cuina del xupxup, ahir al migdia. Ha descobert la potència de la cuina lenta, que permet conversa mentre es controla el sofregit. A més de l’apat més saborós, hi ha infinitat de converses perdudes en els àpats de microones. Gómez convidava el públic a trinxar la carn per fer mandonguilles. Doncs Xip Xap Teatre imaginaven el quadre gore (habitual en la tradició policinella europea) del titella que desapareix empassat per la màquina de trinxar. Tot un precedent al musical Sweeney Todd.

Hem parlat de trinxar per refondre en una peça d’avui. Raquel Gualtero ballava ahir a la tarda fent voltes sobre sí mateixa (360º), com qui dissenya una columna salomònica, en espiral, buscant l’infinit. Gualtero, en el seu bucle particular, (musicament anava evolucionant així com també en la transformació del vestuari, molt colorista) procurava retratar la cadena de transmissió de filla a mare i aquesta a la seva filla posterior. Un viatge íntim que, tot i ser particular, esdevé universal i imprescindible per garantir la supervivència humana. També Elena Muñoz Romero a Costuras recull les restes (fotografies, la màquina de cosir, algunes postals...) de la família per expressar amb una sola puntada, com qui embasta abans de passar la roba per la màquina en doble punt, un relat propi tendre i directe. La cantant Joana Dark també reclamava cantar la tradició renovant-ne la sonoritat a Lo secà. Però, a la creació, se li fa indispensable posar-la en pràctica, ampliar xarxa, com la que procura l’Obrador d’arrel. I per fer evident el traspàs generacional va convidar al seu pare (Ton Rulló) a cantar el seu i que ara, l’ha adaptat la filla amb Neus Llorens Domingo Joana i ton Rulló la van interpretar al Teatre Conservatori.

Per tancar la crònica d’emergència de Fira Mediterrània, celebrar el treball de Quim Bigas amb l’Esbart Rocasagna, de Gelida. Era és un camp erm, però també el verb “ser” en passat. Bigas ha trencat la composició sonora i ha vestit l’esbat amb unes vetes que pugen fins a la cuixa i uns pantalons faldilla vaporosos. La dansa, ara, casa amb tot i es barreja entre el públic. És per sobre de tot, el gaudi de la festa i del compartir un bé comú. Com qui fa una llarga sobretaula entre amics i desconeguts. Recosir història i modernitat sense prejudicis.