Fira Mediterrània agafa embranzida

La recepta de Fira Mediterrània és de les que es repensen la tradició i la història (també la contemporània del procés de l’1-O, en una reveladora mirada a Autoodi) per portar-les a l’actualitat. Sigui amb música electrònica, sigui aprofitant vestuari i llegendes per denunciar els prejudicis socials sobre gènere (des de Rodrigo Cuevas fins a Àfrica Llorens a Foradada aprofitant una llegenda de Montserrat). Fira Mediterrània és un espai per carregar-se les piles i tornar a combatre una marginació a les cartelleres, sovint per uns prejudicis que ja fa anys que han caducat, majoritàriament en música. Dissabte, per exemple, es presentava oficialment la Federació de Música i Dansaires Tradicional de Catalunya (FeMuDaTraCa) i es convocava la cinquena edició del premi Delfí Colomé. Dissabte Quim Bigas i l’Esbart Rocasagna presentaven a Manresa ERA, l’obra guanyadora del Delfí Colomé. Aquest guardó (que va quedar uns anys encallat per potenciar millor el seu àmbit) està impulsat per l’Ésdansa i Cultura i ja s’hi han adherit el Dansàneu, Figueres es Mou, Dansa Metropolitana, Fura Mediterrània, el Consorci del Mercat de les Flors i la família Colomé. El muntatge premiat compta amb 26.000 euros per a la producció, tota una empenta per buscar projectes trencadors que ressituen esbarts i dansa tradicional al centre de la dansa contemporània. La FeMuDaTraCa és el resultat d’un llarg debat sobre entitats (de molt diversa entitat jurídica, des de grup d’amics a associacions o entitats formals com el Tradicionàrius) que han trobat un denominador comú per poder fer interlocució amb les administracions i pactar, per exemple, quines són les condicions que s’han d’aportar als ajuntaments per tenir el permís per fer una ballada en un espai públic. L’entitat tot just disposa de NIF i l’han impulsat unes 40 entitats, que són un pes considerable dins del sector. Les xifres de la fira són encoratjadores perquè ha aconseguit el 84% d’ocupació dels espectacles de pagament i ha congregat fins a 1.159 professionals (923 de Catalunya però també un centenar d’internacionals i 137 de l’Estat espanyol). De les 84 actuacions, 28 corresponen a l’Obrador d’Arrel (amb el qual es promou un muntatge perquè tingui més actuacions en una xarxa que es va ampliant).

Fins a 35 actuacions han estat estrena absoluta. Un exemple és el treball de Foradada. La llegenda parla que és un forat a les muntanyes de Montserrat que va fer el diable per tornar a l’infern. Però també hi ha la tradició que postula que qui passi pel forat amb una galleda d’aigua sense vessar-ne ni una gota canviarà de sexe: si és home es tornarà dona i si és dona es tornarà home. Àfrica Llorens ha triat aquest conte per abordar el canvi de gènere al segle XXI. Sense quasi articular paraula, es transvesteix de noia (que li agrada seduir) a noi (amb un canvi corporal revelador). En realitat, el millor lloc on es troba és sota el cistell de vímet. Potser per això, al final, en comptes de barallar-se en mons hostils, opta per acollir el públic sota un cau fet de vímet on tothom pot saber com se sent sense prejudicis. El circ de Llorens és, ara, performàtic, dramàtic. És tot honestedat, però encara li falta rodar per trobar els plecs del personatge que no la facin ser tan vulnerable. També ha estat estrena Fargar de la companyia catalano-balear Berta Baliu. Guarnits com castellers (el ballarí Pere Seda denunciava a Autoodi el seu odi per la superioritat dels castellers, sigui dit de passada) converteixen la seva dansa vertical en una insòlita construcció de torres, amb acotxador i enxaneta. La companyia catalano-andalusa Lamajara (molt celebrada a Catalunya pel seu treball anterior, Labranza) també va fer l’estrena de Verbena a Catalunya, una dansa orgànica que celebra la diversitat i que convida a compartir-lo en un envelat improvisat final.

A la plaça Major va dominar l’escenari d’Olea, de Visitants Teatre. Una escenografia i coreografia amb música en directe de foc i llum que atrapava el públic que s’amuntegava envoltant-lo. Fira Mediterrània és un hub en la cultura d’arrel, que projecta gràcies a un pla d’impuls propi.