Cinc picassos amagats

El somni humit de tot historiador és descobrir un fons documental verge conservat íntegrament. “Quan el primer dia que arribes a un arxiu inèdit t’apareix una bossa de cartró per guardar la roba bruta d’un hotel, t’adones que tens una mina entre les mans i que d’allà dins en sortirà tot.” El medievalista Alberto Velasco va sentir aquest formigueig d’eufòria a l’estómac en obrir les 160 caixes de papers de Josep Costa Ferrer (Eivissa, 1876 - Palma, 1971), el famós caricaturista de la Barcelona del canvi de segle que signava amb l’àlies Picarol. Mai abans cap estudiós havia tingut accés a tot aquest conjunt que custodia l’altra vida menys coneguda que va tenir Costa, la d’antiquari. “El seu fons és un pou de petroli del mercat de l’art del segle XX a l’Estat espanyol!”, exclama Velasco.

L’historiador de l’art lleidatà va presentar els resultats de la seva recerca en la dotzena Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus al Palau Maricel de Sitges, amb una sorpresa majúscula. Ha localitzat cinc picassos, absents en el catàleg del geni, que va atresorar Costa i que encara preserven els seus descendents. Cinc picassos de l’època catalana de l’artista, bon amic del dibuixant de la mordaç revista L’Esquella de la Torratxa.

Picasso i Costa van arribar a Barcelona gairebé al mateix moment (l’un el 1895 i l’altre el 1896) i al cap de res van coincidir en els ambients bohemis. Tots dos es van integrar a la colla de la Cova Artística, als membres de la qual el llavors jove pintor malagueny va retratar en uns dibuixos. L’il·lustrador en va guardar tres a la seva col·lecció: el que Picasso li va fer d’ell mateix i els que va dedicar a Joan Vidal Ventosa i a Lluís Bagaria. En tots són visibles les marques dels forats de les xinxetes amb les quals es van enganxar a les parets del local del grup. “S’assemblen a la galeria de retrats de personatges barcelonins que va presentar Picasso en la seva mítica primera exposició a Els Quatre Gats”, sosté Velasco.

Estan datats el 1898, el mateix període en què s’intueix que van ser creades les altres dues obres: Retrat de dona, també a llapis d’un color blau i vermell vius, i Cursa de braus, una petita pintura a l’oli. Costa encara en va col·leccionar un sisè, de Picasso, un altre retrat, aquest del pintor Anglada Camarasa, però que la família fa temps es va vendre. “Anglada Camarasa l’hi havia regalat perquè van tenir una relació intensa”, explica Velasco, que a l’arxiu ha trobat una fotografia desconeguda del pintor mort dins el fèretre junt amb dibuixos que li feu Costa del seu cos inert.

Amb Santiago Rusiñol també compartiren un vincle fort, fins al punt que Costa va ser un dels portadors del taüt en el seu enterrament, el 1931. Llavors ja era un antiquari amb una activitat frenètica dins i fora de les fronteres espanyoles. “Estava molt ben connectat; la correspondència amb altres antiquaris, col·leccionistes i erudits d’arreu és ingent”, indica Velasco.

Costa va obrir la primera botiga, La Vicaria, al número 22 del carrer Banys Nous, el 1915. Poc abans va participar en la primera campanya d’excavacions al jaciment del Puig dels Molins d’Eivissa amb el seu íntim Rusiñol, que es va endur part dels materials arqueològics al museu del Cau Ferrat. Costa va intentar vendre peces a la Junta de Museus, sense èxit. Als anys vint sí que va tenir un paper decisiu en l’operació per traslladar als museus barcelonins les ceràmiques aparegudes a Paterna i a Manises: dotze tones de material ceràmic actualment conservades al Museu del Disseny.

També va ser el primer en organitzar subhastes d’antiguitats a Barcelona. I, encara que va durar poc, va fer les Amèriques quan va obrir seu a Chicago. El 1928 va inaugurar el que seria el seu gran projecte, Galeries Costa, a Palma, on va promoure “centenars” d’exposicions d’artistes, dels seus cercles (de Picasso, la primera que es va fer a l’illa) i de figures internacionals (Van Gogh, Matisse). Tenia “molta vista i bon olfacte per a les bones peces”, digué d’ell l’escultor i client seu Frederic Marès. I astúcia per a altres negocis, com el de l’incipient turisme de masses: va editar guies il·lustrades per ell i es va embrancar en projectes urbanístics, sent el de la Cala d’Or el més ambiciós.

“Per les seves mans hi va passar material artístic de primer nivell, tenia una xarxa de comerciants a tota la península que li subministrava el bo i millor”, diu Velasco. Al Pirineu, un corresponsal el proveïa de tresors medievals. A la zona dels Ports, una altra persona de confiança pentinava el territori a la recerca de retaules gòtics i, a més, Costa li encomanà l’excavació del castell d’Alfambra, a Terol. El seu fort eren les miniatures. A l’arxiu ha aparegut el rebut de pagament de la venta que va tancar amb el col·leccionista Ròmul Bosch i Catarineu, els fons artístics del qual passarien a mans del controvertit Julio Muñoz Ramonet i de les igualment controvertides filles seves, que mai han lliurat aquestes miniatures a l’Ajuntament de Barcelona com era la voluntat del seu pare.

Una muntanya de dades noves. Un munt fan referència als totpoderosos March, que van confiar-li la decoració de les seves residències. En una altra caixa s’hi amaga un litigi que torna a posar els germans Junyer a l’ull de l’huracà de les falsificacions (Costa els va fer de pèrit perquè eren amics). També hi ha informació sucosa del trist cas del pati de la casa Aiamans de Palma. Costa el va comprar quan ja havia estat desmuntat i va intentar tornar-lo a muntar però no se’n va sortir. Després el va vendre a l’historiador i marxant Arthur Byne, l’intermediari del magnat W. R. Hearst retratat al film Ciutadà Kane. Les pedres van travessar l’Atlàntic, però actualment estan en parador desconegut.

I tantes més històries que afloraran dels papers de Josep Costa Ferrer. “Dona per a unes quantes tesis doctorals”, avisa Velasco.