Exposició
‘Centenaris. Tomàs Mallol i el cinema amateur (1923-2023)’
Cineastes en acció: l’edat d’or del cinema ‘amateur’
El Museu del Cinema dedica una exposició al cinema ‘amateur’, reivindicant-ne el valor patrimonial a Catalunya amb la figura de Tomàs Mallol com una de les més destacades en un període concret, del 1956 al 1977
Tant l’un com l’altre van néixer fa cent anys
La història del cinema, ja des que els germans Lumière amb la invenció del cinematògraf van guanyar la batalla al cinetoscopi d’Edison l’any 1895, ha estat sempre influenciada per l’evolució tecnològica. Des dels inicis, aquesta dependència de la tècnica, i, de retruc, de l’economia, ha marcat un traçat bifurcat en dues vies ben diferenciades: la dels professionals del mitjà i la dels realitzadors aficionats.
Molt abans que el súper-8 –i ja no diguem el format vídeo– popularitzés les filmacions, des dels mateixos inicis, van començar a aparèixer en el mercat càmeres i projectors més assequibles per a un ampli ventall de públic. Aspirants a cineasta o simplement gent que volia conservar records propis es van llançar a rodar les seves pròpies pel·lícules. D’aquí també neix el que s’anomena “cinema amateur”, un corrent d’aficionats que, allunyats del circuit comercial i les imposicions artístiques de la indústria dominada per grans productores, amb les seves pel·lícules van deixar empremta. Van deixar filmacions que són memòria del seu passat, i també, en molts casos, obres amb un esperit artístic. Tot, realitzat des dels marges.
El Museu del Cinema té una àmplia col·lecció d’aquests aparells que estaven a l’abast d’un públic més general –no només dels professionals d’aquesta indústria i les persones amb un alt poder adquisitiu–. Alguns dels quals, fabricats entre el 1899 i el 1922: models d’aparells més lleugers, més simples i més econòmics, també pensats per disminuir la perillositat de la pel·lícula, elaborada amb nitrat de cel·lulosa, altament inflamable, com explica Jordi Pons, director del museu. Si bé no van tenir un gran ressò, més aviat al contrari, van posar les bases tecnològiques perquè fabricants com Kodak als Estats Units i Pathé-Cinéma a Europa revolucionessin el mercat amb càmeres que funcionaven amb un format de 16 mm i 9,5 (la mítica Pathé Baby) no inflamables. Això, com detalla Pons, va fer que moltes altres empreses s’obrissin a fabricar més i nous aparells (càmeres i projectors inspirats en aquests dos referents) que encara abaratirien més el minut de pel·lícula. El 1932, amb el format 8 mm creat per Kodak mateix, i, anys més tard, l’esmentat súper-8, que incrementava la superfície del fotograma i encapsulava la pel·lícula dins una casset de plàstic.
Paral·lelament a aquesta evolució tecnològica, l’afició per fer cinema es va generalitzar, sense limitar-se a ser un mer espectador cinèfil. En certs entorns es van crear associacions que impulsaven festivals, concursos i mostres de produccions amateurs. A Catalunya, aquest fervor es va viure intensament entre les dècades dels cinquanta i els setanta, una època d’or d’aquest tipus de cinema.
El Museu del Cinema dedica precisament una exposició a aquest tema, amb motiu de la doble commemoració de dos centenaris: el del cinema amateur (el 1923 es van comercialitzar les primeres càmeres Pathé Baby i la Kodak de 16 mm) i el del naixement de Tomàs Mallol, conegut especialment pel vessant de col·leccionista de cinema i precinema, la col·lecció del qual va ser l’origen d’aquest museu que té la seu a Girona, però també per la no prou reconeguda faceta de cineasta amateur. Titulada Centenaris. Tomàs Mallol i el cinema amateur (1923-2023), la mostra està comissariada per Albert Beorlegui, Montse Puigdevall i Jordi Pons, i es pot visitar fins al 28 d’abril del 2024. Està formada per una selecció de les obres més característiques en format curtmetratge de Mallol, a més de tota mena de material vinculat a la filmació, sobretot càmeres i projectors dels anys vint i d’altres de més perfeccionades tecnològicament, posteriors. Anuncis de l’època d’aquests aparells, tant en format audiovisual com publicats en revistes especialitzades, la completen.
Mallol i molts més
L’obra de Tomàs Mallol, compresa entre el 1956 (El pastor de can Sopa) i el 1977 (Quan soc perdut en l’ombra), inclou una trentena de curtmetratges que reflecteixen part de les seves obsessions vitals i que ens permeten tenir una visió més completa de la seva vida i obra. Com descriu el comissari de l’exposició Albert Beorlegui, “la seva obra és extremadament personal, perquè no s’assembla a cap altre cineasta. Té un domini del temps i del ritme i mostra com pensava ell perquè cada pel·lícula té un component filosòfic quasi bé existencial. Això també la fa una obra molt vigent que, a diferència d’altres directors, no ha envellit gens”. Però la seva filmografia també s’emmarca en un dels períodes més fructífers del cinema amateur català, i és per aquest motiu que aquesta exposició no només repassa, any per any, tota la seva obra, sinó que també inclou un film destacat d’algun cineasta català de cinema amateur realitzat l’any en què Mallol presentava la seva obra. Joan Llobet, Carlos Barba, Antoni Varés, Joan F. de Lasa, Joaquim Puigvert, Jordi Bayona, Antoni Martí i Jan Baca són alguns dels cineastes destacats de la mostra.
Com remarca Albert Beorlegui, un dels comissaris i coautor del llibre El cinema amateur a Catalunya, la tria, tot i que necessàriament és incompleta, perquè tant abans com després de Mallol hi va haver cineastes rellevants i hi ha anys en què es presenten diverses obres interessants, ens permet copsar com era el cinema que es feia en aquells anys, i, al mateix temps, entendre’n el context: polític, social, cultural i, naturalment, cinematogràfic. “El cinema amateur comença al nostre país a finals dels anys trenta del segle passat i s’allarga fins que les noves tecnologies el bandegen del tot. És una història molt poc coneguda, però que s’ha de reconèixer i reivindicar com un dels grans patrimonis artístics i cinematogràfics del nostre país”, reivindica Beorlegui.