La pedra miraculosa i el vell pastor
Quan Tomàs de Lorenzana va decidir construir una capella a sant Narcís, uns fets prodigiosos li van donar la raó
-
Imatge del castell de Sant Miquel del 2001, del 20 de desembre, després d’una nevada insòlita que va atreure nombrosos visitants a la muntanya de Sant Miquel, indret on se centra la llegenda de la pedra miraculosa i la pedrera que en va sorgir. EL PUNT AVUI. -
L'extraordinària- ria i miraculosa pedra de marbre miraculosa i el vell pastor QUIM PUIG.
El culte a sant Narcís va començar al segle XI i, des
de llavors, a cada setge, a cada aiguat, a cada desastre del qual la ciutat sortia victoriosa, sempre amb la intervenció del sant especialment quan eren els francesos, la devoció prenia més força. Malgrat que cercles més erudits preferien recuperar el culte a sant Feliu, el bisbe Tomàs de Lorenzana va escoltar el poble i el 1782 va decidir construir una nova capella dedicada al sant, on va instal·lar un reliquiari d’argent i traslladar el cos el 2 de setembre del 1792.
Mentre al bisbat es discutien els detalls de la futura capella de Sant Narcís, que es construiria al lloc dels antics claustres de la Col·legiata, un vell pastor menava el seu ramat, com feia habitualment, per la muntanya de Sant Miquel. Aquell dia, una cosa va cridar l’atenció del pastor: una pedra que lluïa enmig dels matolls. El pastor s’hi va acostar, encuriosit, i va veure una gran pedra que sobresortia de la terra i que brillava com no en brillava cap altra. El pastor ho va explicar als seus coneguts i els va portar fins en aquella pedra.
Sorpresos, van veure que es tractava d’una pedrera d’un finíssim marbre jaspiat blanc i negre. La notícia va arribar fins al bisbat, que va interpretar el fet com un vistiplau del sant al projecte. Corria l’any 1782 i ja havien començat les obres. El bisbat va ordenar l’extracció d’aquell marbre per a la construcció de la capella de Sant Narcís.
Tres mesos després de posar la primera pedra, una de les cases del costat de l’obra es va esfondrar i cinc treballadors van quedar colgats sota les runes. El que podia haver estat una tragèdia va acabar en poca cosa, ja que cap dels treballadors va prendre mal. Una altra vegada les autoritats eclesiàstiques hi van veure la intervenció del sant en favor de la capella que els gironins li construïen. Al cap de deu anys, el 2 de setembre del 1792, es va traslladar el sepulcre del sant a la capella i, amb la celebració del primer ofici litúrgic, es va inaugurar la capella de Sant Narcís, feta tota d’aquell marbre gironí jaspiat blanc i negre.
Un cop acabada la capella, aquella veta de marbre que semblava inesgotable es va exhaurir de cop i volta i ja no va ser possible trobar cap més tros de marbre en tota la muntanya de Sant Miquel.
PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT 4