Mort lluny de la pàtria

Pau Casals va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d’octubre de 1973, a l’hospital de l’Auxilio Mutuo, avui fa mig segle. El 30 de setembre, havia tingut un atac de cor, mentre estava jugant a dòmino. Gran afeccionat tota la vida a compartir taula amb amics, era a Santurce, a casa dels amics Luis i Rosa Cueto. Convalescent, volia tornar a casa, a Río Piedras, però s’anava debilitant; ara el cor, adés els pulmons amb flegma acumulada. Deu dies a l’hospital amb suport d’assistència respiratòria i amb tota l’atenció possible. Com sempre, Marta, l’esposa sol·lícita, al seu costat. Sembla que va dictar una carta, segurament la darrera, a Golda Meir, en suport a Israel en el conflicte de la guerra del Yom Kippur. A la cambra hospitalària hi havia els amics, com ara el matrimoni del governador Luis Muñoz Marín i la seva esposa, Inés de Mendoza. Tothom interessant-s’hi. En el fons Casals a l’Arxiu Nacional de Catalunya hi ha una relació de trucades a l’hospital, una desena de folis: els Defilló de Puerto Rico, Istomin cada dia i d’arreu de l’Atlàntic i el Carib, diaris i emissores de ràdio, amics i músics, crítics musicals... Tot un món interessant-s’hi, però Casals afluixava cada dia un poquet més. Els comunicats eren constant, i el món es preparava per al fatal desenllaç. Faltava poc per als cent anys; volia anar a Jerusalem si hi arribava, però no va poder ser. Schneider li va fer escoltar Bach gràcies a uns auriculars. Va resistir encara dos dies més.

Anem a un testimoni directe. Enric Casals viatja immediatament que rep el telegrama que l’informa de la gravetat: “El dia 16 d’octubre vam rebre un cable que deia solament: «Pablo gravísimo». Vaig córrer al consolat americà i, en ensenyar al cònsol el cable, va donar tots els tràmits per fets i ell mateix va telefonar a la Pan American perquè em reservessin bitllet per al primer avió, que va ser l’endemà al matí. El mateix cònsol devia telefonar a Puerto Rico, perquè, a la meva arribada a San Juan, a l’escala de l’avió hi havia, per rebre’m, un representant del govern, el director de l’aeroport i un segon nebot de la meva mare, persona important a l’illa. Va impressionar-me que, en un aeroport tan important, no se sentís soroll ni crits i tots els empleats en passar jo em saludessin compungits. Era que les ràdios i les televisions de Puerto Rico anaven dient cada dues hores l’estat del meu germà, per ells tan respectat. En agrair el condol que ja em donaven –sense haver estat radiada la seva mort–, vaig pregar que em portessin a l’hospital Espanyol, on em van dir que havien traslladat el meu germà. En arribar-hi, a l’antecambra d’on aquest germà es trobava, hi havia asseguts en bancs una vintena de Defilló; també hi havia, asseguts, el governador Muñoz Marín i la seva esposa i altres personalitats de l’illa, que desitjaven saber l’estat del meu germà en el mateix moment que els metges anaven sortint de la seva cambra. Em van fer entrar sense esperar ni un sol segon. Em seria difícil d’expressar la impressió que el meu germà va fer-me. Els ulls tancats, l’agulla del degotador clavada en una mà, una cànula que li donava l’oxigen necessari, el pulmó artificial funcionant amb el soroll de les respiracions, l’aparell lluminós que descrivia els batecs del cor, que funcionava com si fos de persona en estat normal, cosa per a mi incomprensible, en estat de coma com el meu germà semblava estar. Vaig agafar-li la mà per evitar que se la tragués [la cànula] i, amb gran sorpresa meva, vaig veure que, en sentir el meu tacte, va obrir granment els ulls i va sacsejar tot el cos en un intent de dir alguna cosa. Va estrènyer la meva mà amb la força d’una persona jove. La seva expressió va ser tan dramàtica, que vaig pensar que amb ella s’havia acomiadat per sempre del seu germà. Va quedar instantàniament en el sopor en què l’havia trobat quan vaig entrar. Els metges, amb qui parlava diverses vegades el dia, em deien que el meu germà existia però que no vivia. I així devia ser malgrat el gran esforç que tant va impressionar-me, perquè, tres dies després, el meu germà seguia en el mateix estat i la mateixa posició que quan vaig arribar de l’aeroport. Els batecs del cor continuaven amb la mateixa energia i regularitat i el pulmó artificial i el gota a gota no deixaven de funcionar. Però el dia 22, a les deu del matí [Alavedra diu les dues de la tarda] tot havia canviat. Havien tret el pulmó artificial, la cànula de l’oxigen i el degotador. L’aparell que marcava els batecs del cor, no solament no funcionava regularment, sinó que la llum era tan aviat a baix com a dalt, com s’aturava. Era terrible veure aquell aparell que ens explicava que el meu germà se n’estava anant. La primera ranera va aparèixer. Vaig sortir de la cambra. No podia ser testimoni de la lluita per la vida o la mort del meu germà. Al cap d’uns vint minuts, van venir a avisar-me a la cambra contigua que tot ja s’havia acabat.”

Damunt el fèretre, una bandera catalana, que havia cosit la mateixa Marta i així ho explica a Joan Alavedra. Porten les despulles de la sala de música de l’hospital a la sala de música del domicili, a la caseta de Río Piedras, envoltada de pins i en zona tranquil·la de la capital. En una gran sala central amb les fotografies dels pares, de Bach, Beethoven i Brahms i els Nens del Vendrell i la petita bandera catalana que sempre l’acompanya a les parets, plenes de records d’una vida activa. S’improvisa un concert funerari com a comiat. Sonen el Trio de l’arxiduc de Beethoven i el Trio en si bemoll de Schubert, a cura del pianista Istomin, el violinista Schneider i el violoncel·lista Parnàs, els dos darrers arribats de Nova York. La soprano Olga Iglesias canta la Pregària de la Mare de Déu de Montserrat que havia compost el mateix Casals. Milers de persones van a casa del mestre. El pare Torres llegeix el salm 150, en què David parla de lloar Deu amb música. Alavedra recita El plor de l’infant Jesús d’El pessebre...

El fèretre serà portat al Capitoli, el noble edifici que representa al poble de Puerto Rico. Els darrers governadors de l’illa, antagònics políticament, hi assisteixen. La fotografia del trasllat amb l’actual governador Rafael Hernández Colón sent un dels portadors mostra el taüt amb la bandera catalana, a què s’afegeix la de l’Estat Lliure Associat de Puerto Rico, creant un singular efecte òptic d’una estelada, perquè les dues banderes es posen una darrere l’altra i l’estel de la caribenya amb les quatre barres sembla que mostrin la llibertat de Catalunya. El cardenal Luis Aponte oficia una missa funeral a l’església de la Pietat. Se’l va enterrar molt a la vora, al petit cementiri d’Isla Verde, un barri marítim de la gran ciutat de San Juan, en una tomba de granit, construïda a terra mateix entre palmeres costaneres i a tocar la platja des d’on es veu el mar tropical que tant estimava. Encara hi ha la làpida amb el seu nom. El 1979, hi haurà el trasllat, però comença una altra història i la llegenda de Casals creix arreu el món pel gran eco que té. Puerto Rico decreta honors de cap d’estat: tres dies de dol nacional i banderes a mig pal.

A Catalunya, l’efecte serà colpidor. Ha mort lluny de la pàtria, en un silenci, crit de protesta i el símbol seguirà viu. Amb la mort, tot el país es bolcarà en el record i l’elogi. Amb paraules a mitges, la dictadura és present, amb metàfores i al·lusions. A la Guia musical del Palau de la Música Catalana, Manel Valls escriu: “Musicalment, Casals és el violoncel·lista, l’artista que atorga a l’instrument una nova dimensió expressiva, resultat d’un nou concepte d’interpretació, en el qual tècnica i aprofundiment en l’estudi dels valors espirituals de l’obra s’alien per comunicar a l’auditor l’Essència (amb majúscula) que conté. Amb aquesta elemental (i difícil) normativa, Casals ens ha descobert unes insospitades vivències musical en Bach, i els clàssics als qui en exclusiva cenyí —amb plena consciència— el seu espectre emocional.” Casals va assolir cinc grans facetes: intèrpret, director d’orquestra, pedagog, compositor i activista per la pau i la llibertat, i en totes va excel·lir per la dedicació i excel·lència en resultats.

En el fons Casals, hi ha vuit arxivadors que apleguen la tramesa popular i institucional per la mort. Contemplar-ho avui produeix un efecte colpidor. Centenars i centenars de comunicacions de tot tipus: cartes, telegrames, postals, targetes de visita, fulls de condol. Organismes públics, entitats, amics, admiradors i gent del carrer. Els mitjans de comunicació se’n fan eco i homenatges, festivals, museus, biografies... recorden el català més rellevant i internacional del segle XX al món.

El novembre del 1979, les despulles arriben a Catalunya i passen per dos llocs estimats abans del cementiri vendrellenc: Barcelona i el monestir de Montserrat. Al Palau de la Generalitat davant el fèretre, Tarradellas diu: “És evident que si la seva extraordinària personalitat ha aconseguit tenir un eco universal que difícilment desapareixerà ho és perquè va ser una personalitat intensament arrelada a la terra que el va veure néixer i amarada tota ella del més profund dels amors a Catalunya.”

Ve de la pàgina anterior