“Ni un pam més de ciment a la Costa Brava”

Sent sincer, no m’havia passat mai pel cap abans d’escriure ficció fins fa uns deu anys, quan m’hi vaig posar gairebé per provar-ho. No pas amb el que finalment seria L’ombra dels ocellots, sinó amb una altra novel·la, de caràcter històric, que no va prosperar per massa ambiciosa, suposo. I també amb uns textos breus de record que n’hi vaig dir Evocació i que vaig publicant en un digital de Torroella de Montgrí, Emporion, una capçalera històrica. I suposo que sí, que les eines ja estaven esmolades després de més de quaranta anys d’escriure notícies i opinió.

Suposo que, a l’ofici d’escriure que ja havia après al llarg de la meva carrera periodística, s’hi podria afegir el meu bagatge com a lector, que és força ampli i des de fa molts anys. Algú deia que per poder fer cinema s’han hagut de veure abans moltes pel·lícules, crec que es podria dir el mateix sobre escriure literatura. Dit això, reconec que hi ha coses que m’han costat més que d’altres, com ara els diàlegs.

M’hi vaig posar fa quatre anys i l’he anat deixant i reprenent, a vegades amb llargs períodes sense escriure, tot i que el desenvolupament de la trama el tenia força clar des de l’inici. Però, suposo que, o bé per manca d’experiència o, simplement, per inseguretat, m’aturava en algunes escenes que no desencallava fins no haver-hi tornat a passar, en alguna ocasió, unes quantes vegades. Finalment, l’estiu passat, la vaig enllestir en un parell de mesos d’esforç continuat. Algú potser aconsegueix treballar de manera diferent, per exemple, escrivint fragments del final abans que d’altres del mig, però jo ho veia impossible. Ho havia d’escriure cronològicament i fins que no enllestia com m’agradava un capítol no passava al següent.

La trama de la novel·la està centrada a la Costa Brava i a l’Empordà, perquè és el meu país i és el que més conec, però penso que és perfectament transportable a qualsevol lloc dels Països Catalans, on, malauradament, tenim molts exemples de com l’especulació immobiliària i l’urbanisme desaforat han malmès molts paisatges fins no fa tants anys verges.

Malauradament, i en tenim algunes proves ben recents en municipis com ara Begur i en d’altres. La Costa Brava continua amenaçada per la pressió urbanística. S’han aconseguit salvar molts paratges, com ara els aiguamolls de l’Empordà i la platja de Castell, però hi ha uns quants llocs encara en perill de desaparèixer sota el ciment. S’ha de tenir en compte, com denuncia SOS Costa Brava, que, malgrat que el pla director de la Costa Brava va eliminar de cop una vuitantena d’urbanitzacions, els cinc plans generals més recents tenen de set a 14 anys i no van quedar inclosos en el pla director. Aquests plans preveuen destruir 500 hectàrees de sòl per fer-hi 9.000 habitatges. Pel que fa als 17 plans restants, tenen entre 20 i 35 anys i preveuen mil habitatges de mitjana cadascun i cent de noves urbanitzacions. Com ja fa temps que demana molta gent, com l’exdirector del Parc Natural dels Aiguamolls, Jordi Sargatal, el més sensat ara mateix seria no construir ni un pam més de ciment a la Costa Brava.

L’acció de L’ombra dels ocellots se centra en l’any 1978, just abans de les primeres eleccions municipals, quan alguns alcaldes franquistes van saber aprofitar la seva posició de poder per mantenir-se en el càrrec i ser reelegits democràticament. D’aquesta manera van poder continuar beneficiant-se, ells i molts d’altres, d’una posició privilegiada en la planificació urbanística.

Aquells que havien format part del franquisme són, en general, tots morts, però la seva herència, sigui en forma de planificació urbanística desaforada, en maneres de fer o en ideologia, continua ben present en moltes institucions, crec.

Alguns hereus d’aquells alcaldes han sabut moure’s molt bé per continuar la nissaga familiar. Com diu un fragment de La Transició modèlica i la mare que m’ha parit, del cantant valencià Pau Alabajos, que reprodueixo a l’inici del llibre: “Em repugnen tanta hipocresia i els vostres negocis enverinats. Sou esclaus de les més fosques lleialtats, aristòcrates de la mediocritat, patriotes amb el cor ple de quitrà.”

Quan escrius suposo que sempre t’inspires en allò que tens més a prop i així ha estat en el meu cas. Per exemple, a l’hora de definir la família d’en Genís, el jove ecologista que vol salvar la zona d’aiguamolls amenaçada. Pel que fa a l’alcalde Nandu Sureda, crec que els lectors hi podran reconèixer alguns dels alcaldes de la Costa Brava que, no fa pas tants anys, encara manaven i molt. Pel que fa a la trama, s’hi pot reconèixer el meu poble, Torroella de Montgrí, i el conflicte que hi va haver amb els aiguamolls de la Pletera, però, volgudament, l’he volgut recrear en un poble imaginari, Vilavella, que podria ser, perfectament, qualsevol altre de la Costa Brava, com ara l’Escala, Castelló d’Empúries o Begur. O d’altres indrets dels Països Catalans.

Gràcies. Potser sí que hi ha influït aquest fet. De tota manera, he intentat ser rigorós en aquest sentit perquè el lector reconegui el paisatge o s’hi identifiqui si aquest està en perill.

Sí, he començat una altra novel·la, que vull situar també a l’Empordà, però uns anys abans, el 1973. Estic esbossant la trama tot just, però.

A mi sempre m’han agradat molt els autors que expliquen històries. Com tanta altra gent vaig créixer amb l’Enid Blyton i després amb les grans aventures de Stevenson, Verne, Salgari, Melville... Per esmentar alguns autors que m’han influït més diria, d’estrangers, Patricia Highsmith i Tom Wolfe, i en català, Ferran Torrent i, naturalment, Josep Pla.