Juan José Lahuerta, professor d’història de l’art a l’ETSAB, exdirector de la Càtedra Gaudí, exconservador del Museu Picasso i excap de col·leccions del MNAC, va escriure Gaudí [vs.] disseny (Univers Art, segell del Grup Enciclopèdia) mentre estava preparant la gran exposició de l’arquitecte que va comissariar al MNAC, i que després va anar al Musée d’Orsay de París. Ningú discuteix que Gaudí era un geni, però Lahuerta sempre va més enllà, també en aquest nou llibre: com, per què i al servei de qui en va ser?
Comencem on comença el llibre: al taller de Gaudí. Què ens revela?
Gaudí no va tenir mai un despatx. Sí que va tenir, quan era jove, una targeta de visita, però molt poc temps. Quan rep l’encàrrec de la Sagrada Família, instal·la el seu taller al temple i, per tant, tota la seva obra fora de la Sagrada Família està contaminada de la Sagrada Família, i a l’inrevés. És un lloc únic en què l’obra es produeix intel·lectualment, això és evident, però també i sobretot es produeix materialment.
S’assembla poc a un despatx d’arquitecte, diu.
Des de la visió capitalista de la divisió del treball artístic, a l’arquitecte li correspon inventar els projectes que després realitzen altres. En canvi, el taller de Gaudí és un espai que s’assembla més a un taller d’un artesà i molt més encara a un obrador d’un escultor, amb tota la imatgeria de lloc del desordre, del soroll, de la matèria, de la matèria desbordada fins i tot. Encara que hi hagi plànols enrotllats, el més important és el que surt dels guixos, dels materials moltes vegades inesperats que ell utilitza, els filferros, els trossos de vidre… en un procés que mai conclou. De fet, no acaba cap de les seves obres.
Dissenyador?
Els seus mobles no són pròpiament disseny en el sentit més tradicional. Estan fets amb uns procediments en els quals moltes vegades l’operació prèvia no ha sigut un dibuix, sinó una massa de matèria que ell treballa amb les mans.
‘Bricoleur’.
És un concepte que Lévi-Strauss defineix molt bé. El bricoleur és un tipus de pensament diferent, no hi ha res de menor en el que fa. Mentre l’arquitecte, l’enginyer i el dissenyador fan el projecte i després busquen els elements per realitzar-lo, el bricoleur té els elements i fa l’obra. És un procés invers. Té molt a veure amb una idea de continuar la creació de Déu des del punt de vista d’un home religiós com era Gaudí. Gaudí està convençut que és un alter deus.
Realment ell se sentia l’“arquitecte de Déu”? Humil, no n’era gens, remarca en el llibre.
Jo crec que sí que se’n sentia. Però el tòpic de l’“arquitecte de Déu”, és a dir, el que entén que Gaudí ha estat escollit per Déu per construir el temple on s’han de trobar els barcelonins redimint els pecats de la ciutat violenta en què viuen, un mite que crea Joan Maragall en els seus articles, és una cosa. I l’altra, el concepte de l’alter deus, el de l’artista que té el poder de transformar la matèria, que ve des dels grecs. Al Renaixement, Miquel Àngel també devia estar convençut de ser-ho. Però, vaja, les dues coses, sant i geni, al final encaixen bastant en la construcció de la figura de Gaudí. Gaudí no és un personatge humil, no. Només cal veure la dimensió, en tots els sentits, de la seva obra, però també les anècdotes que ens el presenten menystenint el món que té al voltant, o sentint-se diferent del món que té al voltant.
‘Performer’?
No sé si tant… però sí que ho era, sí. Hi ha una pila d’anècdotes d’ell exhibint-se en situacions conflictives. Gaudí és presentat com un excèntric des del primer fins a l’últim dia. Té el caràcter que es correspon amb la idea de l’artista bohemi, del que no encaixa en les regles que estableix la societat, tampoc en les regles del seu ofici. Sent ell un home que construeix grans obres per a clients de la més alta burgesia de la ciutat i a més amb una presència pública molt forta. És realment un personatge de la seva època.
Quan comencen a construir-se els tòpics de Gaudí? Quan mor o ja en vida seva, inclús amb el seu beneplàcit i tot?
En vida seva, està clar. El Gaudí que està fora del món i que és capaç d’absolutament qualsevol cosa és el personatge que el mateix Gaudí construeix. No dona entrevistes, però té un munt de seguidors, de col·laboradors, d’apòstols, que parlen i escriuen per ell. Però tot això no és veritat, ni en Gaudí ni en ningú. En la societat barcelonina del canvi de segle, amb moltes inseguretats, contradiccions i violència, un individu així serveix per fugir de moltes de les coses que són la veritat a través de la fantasia d’aquesta espècie d’ultracreador.
El cas és que tot plegat, el que ha generat són lectures poc serioses de la seva obra, conclou.
La història de la història del moviment modern ha hagut de fer un esforç per netejar-lo d’una cosa que no era còmoda ni acceptable des del punt de vista de la seva ideologia. És veritat que hi ha arquitectes nazis, o feixistes, que encaixen en el moviment modern, se’ls renta una mica per aquí i per allà i entren en tota aquesta continuïtat suposadament progressista. Gaudí és un home conservador, ultracatòlic, amb unes idees fins i tot ultramuntanes. Al llibre que van escriure Josep Lluís Sert i James Johnson Sweeney, publicat el 1960, diuen clarament que l’escultura de la Sagrada Família no val res, que és acadèmica i que no té cap sentit, però, en canvi, que les xemeneies, els ferros… es poden comparar amb Miró, Calder, Arp o amb qui sigui. És a dir, l’obra de Gaudí es fracciona, es desmembra, es fotografia a trossos, i amb això es construeix un Gaudí adequat per a la visió de l’avantguarda. I evidentment això es fa en contra de la comprensió de Gaudí en la seva complexitat, que és la d’un personatge amb unes contradiccions que ell assumeix. Gaudí és un cas excepcional i, com deia Joan Maragall, monstruós en aquest sentit. La seva obra és molt poderosa i traspassa qualsevol tipus de localisme, però, compte, ell és un arquitecte de Barcelona, fa tota la seva obra a Barcelona, excepte unes obres de joventut. Ell està lligat a una societat que el necessita.
Parlant de les avantguardes. Gaudí i Picasso, que sembla estrany que haguem de recordar que van coincidir a Barcelona, no van tenir cap tipus de relació?
Hi ha una visió del que és la història de l’art modern que fa que ningú s’imagini que la Pedrera s’està construint al mateix temps que Picasso està pintant Les senyoretes d’Avinyó. Com si fossin dos mons completament diferents. Dit això, a Gaudí, Picasso no li devia interessar gens ni mica. Però no hi ha cap menció. Al revés, sí. Quan Picasso viatja per primer cop a París, el 1900, envien ell i Carles Casegemas una carta a Barcelona al seu amic Jacint Reventós (la cal·ligrafia és de Casagemas però la carta, amb dibuixos de Picasso, és de tots dos) que diu: “Digue-li a Opisso que per la salvació de la seva ànima deixi de treballar a la Sagrada Família.” Molt irònic, però em sembla que està claríssima la consideració que Picasso tenia per la Sagrada Família.
Opisso, en una entrevista de gran en què recordava la seva feina d’ajudant a la Sagrada Família, en diu pestes, de Gaudí.
Ja... Opisso i Picasso es bellugaven en un món contemporani a Gaudí, però oposat. Picasso en la seva joventut barcelonina té els seus contactes anarquistes. Just el contrari del que representa Gaudí. Des de la nostra posició, en aquesta Barcelona d’ara, amb Gaudí convertit en un bibelot turístic i amb la història esborrada, és molt difícil imaginar que Gaudí era, per a algú que tenia una mínima consciència d’esquerres revolucionària, el rostre del poder, l’arquitecte dels rics i de l’Església.
I ell combregava amb la ideologia dels seus clients?
Totalment. En la mitologia de la burgesia i de l’Església, la Sagrada Família és la catedral dels pobres, i ja només en aquesta expressió hi ha una condició de caritat i de paternalisme tremends en un moment en què a Barcelona hi ha un proletariat que comença a estar ben organitzat i que és capaç de convocar vagues generals, terrorisme anarquista a part. Les caricatures de la premsa satírica demostren bastant bé què era el que pensaven d’ell.
A Gaudí li hauria agradat convertir-se en un bibelot turístic?
Aquest concepte al seu temps no existia, però alerta, les obres de Gaudí, en particular el Park Güell i sobretot la Sagrada Família, però també la casa Calvet, la casa Batlló, la Pedrera… són la imatge de la immensa majoria de les targetes postals que es fan a Barcelona mentre ell és viu. A les primeres dècades del segle XX, Gaudí ja és clau en la promoció turística de la ciutat. La seva obra ja era allò que els que venien a Barcelona havien de veure. No la catedral o el palau de no se què: Gaudí i el barri Xino. Quan Barcelona és visitada per gent important, sempre la porten a veure l’obra de Gaudí. Mira, una altra connexió amb Picasso: André Breton, quan ve el 1922 a fer la conferència de l’exposició de Picabia, a les galeries Dalmau, fa tota una explicació, que després publica, de la impressió que li ha fet la Sagrada Família; l’única cosa que no li agrada, diu, és que sigui una església. El van escoltar, a l’Ateneu Barcelonès, els progres barcelonins de l’època, i molts devien pensar: “Què fa Breton parlant d’aquesta porqueria que tenim aquí?” Ho pensaven i molts ho van escriure. Com altres parisencs com Christian Zervos: “Gaudí és l’arquitecte que ha deshonrat la ciutat de Barcelona.” Gaudí és un personatge de confrontació constant entre aquesta gent.
Els surrealistes van ser els primers a valorar-lo.
Després de la conferència, Breton va enviar una postal de la Sagrada Família a Picasso en què li deia: “Vostè coneix aquesta meravella?” Home, és clar que la coneixia, però ni tan sols n’hi devia haver parlat. Hi insisteixo: Gaudí estava al centre d’atenció. Això passava el 1922, no s’havia mort encara. I des del 1928 Dalí ja parla de Gaudí, i això és significatiu perquè pren d’exemple una cosa que fastiguejarà els noucentistes: allò que a vosaltres no us agrada és el que a mi m’agrada.
En el llibre planteja l’absurditat de separar les autories en l’obra de Gaudí, per exemple les col·laboracions amb Jujol.
D’entrada, hi ha una exaltació de l’obra de Jujol que potser s’hauria de relativitzar una mica. Ara resultarà que Gaudí no ho va fer, sinó Jujol. Aviam, quan Jujol va començar a treballar amb Gaudí, Gaudí ja era un arquitecte que ho havia fet tot amb els ferros, amb el trencadís, havia reciclat, havia sigut bricoleur abans que ningú. Això, per una banda. Per l’altra, en aquesta reivindicació de Jujol, que em sembla molt bé que es faci però dins dels límits de la realitat, la discussió de si això és seu o de Gaudí és purament acadèmica. No serveix per a res per entendre el que és l’obra de Gaudí i el que significa Jujol dins l’obra de Gaudí. Tot forma part d’una obra, no són dues obres diferents. “Ara, Jujol, vostè s’encarregarà d’aquesta part.” No, Gaudí no li diu això. Són dues persones, però en el moment en què Jujol llança pintura al cadiram de la catedral de Palma i al seu costat Gaudí li diu “molt bé”, en són una.
No em puc estar de rescatar un dels cèlebres titulars periodístics que va donar fa uns anys: cal rescatar Gaudí del seu propi èxit. Com ho fem?
Gaudí forma part d’un engranatge gegant, el negoci de Barcelona que és el turisme. No hi ha un altre exemple enlloc d’una identificació tan gran, d’una dependència, al cap i a la fi, tan gran, d’una ciutat amb un arquitecte. Mentre no es canviï el model de la ciutat, i temo que ara precisament estem tornant a una impossibilitat total perquè canviï, Gaudí continuarà sent un producte hiperexplotat. I si ha de ser un producte de venda massiva, que sigui fàcil de vendre per a uns consumidors –no parlem de públic, perquè és una altra cosa–, s’ha de simplificar. I així és com es redueix a quatre tòpics que no responen gens, en absolut, ni a Gaudí ni al que és Barcelona.
Com a conclusió: tergiversar Gaudí és tergiversar la història de Barcelona.
Així és. Barcelona es projecta com una ciutat amable i tranquil·la, que ni ho ha sigut ni ho és ara. S’ha fet un gran esforç per fer-la una ciutat vendible i s’ha netejat molta cosa no vendible d’aquesta ciutat. Però és que és la nostra història! L’obra de Gaudí surt de la Barcelona violenta d’aquella època.