La fauna més salvatge

La veu de la novel·la és en primera persona del singular. Per això, l’actriu Amanda Hadingue, que assumeix el rol,  es marca un personatge palplantada amb un micròfon centrat al prosceni. Al darrere, els altres nou intèrprets posen cos als altres personatges i a la gentada que es belluga per aquella vall de la mort que escriuria la premi Nobel Olga Tokarczuk, a Drive Your Plow Over the Bones of the Dead. L’obra manté la intensitat de la trama gràcies a la intriga. L’ordit parteix dels poemes de William Blake i de l’afició de la protagonista a l’astrologia. La primera vegada que van provar d’adaptar-la, confessa Simon McBurney, el director de la companyia, no se’n van sortir. Els faltava trobar el to que van afinar en el segon intent. Complicité ha reprès una nova revisió, amb la incorporació de nou repartiment per a la segona gira europea, que va començar a Atenes, al teatre afavorit per la filantropia de la família Onassis (al vestíbul del teatre, hi ha l’escultura El petó, de Rodin) i que passarà pel Municipal de Girona, del 2 al 4 de novembre. Feia anys que el Temporada Alta provava d’incorporar-los al seu cartell. Ara, s’ha produït l’oportunitat. Ja se sap que, el 2024, es farà una nova revisió en una quarta posada en escena, que volarà als Estats Units. En realitat, els canvis de la producció anglesa no són significatius, insinua Kirsty Housley, directora assistent, a un grup reduït de periodistes el 4 d’octubre en l’estrena atenenca.

Els fets luctuosos, que arrenquen des del principi amb la mort accidental de Big Foot, no es desgranen fins al final. Evidentment, no és aquest paper lloc per desvetllar-ho. Complicité, que ha fet comptades visites a Catalunya (The master and Margarita el 2012 i Beware of pity el 2017), fa 40 anys que renova el seu llenguatge. Pel director, l’únic secret d’aquesta eterna joventut (que no aconsegueixen altres grups de tan llarga trajectòria) és que tenen un gran grup de col·laboradors que tant entren com surten en les produccions, que han d’aportar el canvi a l’estructura sempre oberta a fer adaptacions de textos que els atrapin. Precisament, aquests novel·la de Tokarczuk els va atrapar per la seva mirada revolucionària, lúcida i premonitòria del canvi climàtic, ja el 2009, quan es va editar per primer cop. El missatge relativitza el domini dels homes sobre la natura. Cal tenir el mateix respecte per un gos, o un llop, que per una persona. I això és inconcebible per al mossèn (a qui la protagonista posa de sobrenom Pa d’arròs) –“els animals no tenen ànima”– i per als caçadors, que trien de patró sant Hubert, que va renunciar a exterminar més animals quan va tenir la visió de Crist a les banyes d’un cérvol. Janina (no li agrada el seu nom, però no es rebateja amb un sobrenom com fa amb tots els altres) creu que els animals s’estan venjant dels que els han enganyat posant menjar en un descampat que és, en realitat, on rebran la mort a perdigonades. Boros, l’entomòleg que estudia uns escarabats (Cucujus haematodes), també ho creu. I ho argumenta amb un vídeo en què es pot veure com un cérvol ataca un caçador que no arriba a temps a disparar-li. La tesi, evidentment, serà considerada per la policia com un deliri d’una vella xaruga que no hi toca. Però els morts s’aniran acumulant sense proves o sospitosos raonables. Sempre per sota de la mort s’insinua un ajustament de comptes entre màfies en aquest poblat polonès mal comunicat i fronterer amb Txèquia. Per McBurney, la tria d’aquest territori que ha anat passant de país a país en funció de les ínfules expansionistes és un indret ideal per a aquesta intriga.

Janina intervé puntualment amb els diàlegs i les accions. Pràcticament, només cedeix el micròfon a la venedora de roba de segona mà, Bona Nova, perquè reveli el seu tràgic passat. El president l’hi pren de males maneres en un discurs que pot recordar, tot i que amb un plantejament antagònic, el de L’enemic del poble (el públic passa a ser votants pel president de la Societat Boletaire congrega el poder ocult de la comunitat). En l’escena, planen els clarobscurs amb llums zenitals que retallen l’acció que marca el gest i que abraça la paraula. Hi ha, en bona part de les quasi tres hores del muntatge, una doble projecció: el marc exterior s’il·lumina des del pont de l’amfiteatre, frontalment; el quadre central rep la projecció a un mur de portes de vidre des del darrere, sense tacar la presència de la protagonista, des del micro. La llum només guanya color quan s’aventura la relació romàntica de la protagonista amb un dels personatges. Per cert que el Rarot, que va declarant el seu amor a una veïna amb qui quasi no crea paraules, té una blancor ingènua, que el converteix en caricatura, com el pagès d’El xai Shaun. Tot i ser metòdic i generós, és incapaç de demostrar-li que l’estima. Janina té clar quins són els seus amics (Boros, l’exalumne Dizzy, Bona Nova, l’escriptora, el doctor Ali, fins i tot el Rarot) i quins els seus adversaris (Big Foot, el comandant, Iddle, el mossèn, la directora d’escola, l’ombra de la seva mare...). La protagonista no s’adona que, quan prova d’escampar, als cérvols que remiren la mort patètica de Big Foot els crida “go home!” Com si tinguessin uns residència on rebre la correspondència. Les bèsties no saben de fronteres. Vaguen en llibertat. Complicité també reivindica superar els marcs mentals del capitalisme, de la ideologia tòxica i alienant; en definitiva, de ser com bestioles que campen lliures sense res més que els atrapi que l’instint i la voluntat (sobrevinguda) de respectar la llibertat de l’altre com la pròpia. Complicité és una companyia que vol ser responsable generant la mínima petjada de carboni possible. Per això, admeten que és una contradicció quan de decideixen agafar avions per fer gires, però consideren que és imprescindible el contagi de cultures. El director, Simon McBurney, defineix com a extrema dreta el govern britànic, per mantenir el Brexit i potenciar la imatge que l’immigrant és una amenaça. Aquesta política ha permès augmentar els beneficis de la classe privilegiada i, en canvi, reduir el retorn social que convindria per garantir un estat del benestar equitatiu. Cal sortir fora, perquè la companyia no podria subsistir amb les gires a l’interior del país i perquè hi ha auditoris i comunitats (com ara el Temporada Alta) que els reclamen. A més, és imprescindible escampar la cultura per combregar-hi i hibridar-la. Dels deu actors del repartiment, quasi la meitat procedeixen d’altres països.