novetat de poesia
Aquell poeta que era tan feliç recitant dalt de l’escenari
Francesc Bombí-Vilaseca comenta que un dia el seu pare, com qui no vol la cosa, li va deixar anar: “Només et veig realment feliç quan ets dalt l’escenari.” Recitant els seus poemes.
Nascut a Barcelona el 1975, durant molts anys –en fa 15, 20, 25– Francesc Bombí-Vilaseca va ser un rapsode destacat de l’avantguarda catalana. Escrivia poemes que arribaven al públic per via oral, com determinats medicaments, i no li calia publicar-los. Ara, que cada cop hi ha menys gent que el recorda com a poeta, per fi ha debutat amb poesia editada amb l’obra Febre amb gel, publicada per Fonoll, amb un disseny molt ben treballat i un pròleg d’Adrià Pujol Cruells.
Periodista i músic, Bombí-Vilaseca va deixar el món de la faràndula poètica quan va formar una família i les obligacions professionals van ser més exigents. Aleshores ja tenia alguns calaixos plens de poemes que de tant en tant ventila, retoca, buida.
L’11 de maig del 2000, inspirat per una exposició de l’artista japonesa Atsuko Arai sobre la desaparició de cases del Raval, va escriure un poema “potser en català”. El dia després, escoltant Nick Cave, va inaugurar una llibreta i, amb retolador verd, el va traduir a l’anglès i al castellà. Va passar un mes i mig “amb sensació d’eufòria, com si ballés i cantés mentre escrivia”, explica, i va crear els 51 poemes del recull. 23 anys després, ja els pot llegir tothom.
“No els he revisat ni totes les setmanes ni tots els anys però, sobretot al principi, vaig anar fent bastants canvis de tota mena i, l’últim any abans de publicar-lo, també”, afirma el poeta.
“Quan vaig escriure aquest i altres llibres de poemes, que també han madurat amb calma, jo feia molts recitals de poesia i no tenia la necessitat de publicar-los perquè els poemes ja arribaven al públic. Curiosament, però, els poemes d’aquest llibre no els havia recitat mai, suposo que per la idiosincràsia d’estar escrits en tres llengües.”
I aquí vol deixar clar que no és una traducció segons l’ús, que li semblaria pedant, és un joc entre les tres llengües. “No soc un traductor, soc un autor.” El primer sempre és l’anglès, després la versió castellana i al final la catalana. Sent aparentment similars, tenen girs i matisos que gairebé els converteixen en poemes nous.
“Ni l’anglès ni el castellà eren la meva llengua d’expressió literària, potser havia escrit una dotzena de poemes en cada llengua, però em va sortir així, amb aquest joc de tres llengües.” Tot i així no ho ha aplicat a altres reculls.
Ja no escriu poesia per falta de temps i perquè té “el sarró ple”. Aplica el “deixin sortir abans d’entrar”. Sembla, però, que la febre no ha baixat, tot i el gel. N’hi pot haver més. Continueu atents a les vostres pantalles.