Cicatrius obertes

Sembla que fos ahir, però Paco Plaza fa 25 anys que narra històries de por, relats molts d’aquests que s’han convertit immediatament en els nostres terrors preferits, fent referència al mestre de mestres del gènere, Chicho Ibáñez Serrador. Precisament, com a fidel deutor del seu llegat, el director valencià ha concebut una més que digna preqüela de Verónica, obra major juntament amb [REC] (que va codirigir amb Jaume Balagueró) de la seva suggeridora filmografia, que rescata un dels personatges secundaris més icònics d’aquella història de terror paranormal (o és diabòlic?). La monja cega (i fumadora) Narcisa, més coneguda pel sobrenom d’ Hermana Muerte .

Titulada així, s’estrena avui en exclusiva a Netflix després de presentar-la en el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, on va ser l’encarregada d’inaugurar la 56a edició. Aquell dia va tenir temps per conversar sobre la pel·lícula i explicar, per exemple, que no tenia preconcebuda aquesta continuació fins que l’èxit a les plataformes de Verónica el va animar. I no va ser fins que va coincidir amb Jorge Guerricaechevarría –amb qui havia col·laborat abans a Quien a hierro mata– i li va explicar que tenia una història escrita emmarcada en un convent en la postguerra. “Hi ha quelcom interessant d’aquest període de la història, perquè tracta sobre les cicatrius que deixen les ferides d’aquell passat traumàtic; no del conflicte sinó de les conseqüències. Les monges són víctimes de quelcom molt violent que ha succeït fa uns anys.” Plaza és dels que creuen que som capes de ceba: “Vas afegint-hi capes però tot allò que ens ha marcat de petits continua allà, és part de tu.” I això és el que l’interessa per poder explicar històries, diu. “L’espectador pot imaginar els fets que la pel·lícula no explica.”

Farcida de simbologia i iconografia, amb la creu com a pilar, Plaza s’excita i sentencia que la creu és el disseny de més èxit de la història de la humanitat. “Ni la M de McDonald’s ni la N de Netflix!, la creu és el logotip més utilitzat i està carregat de sentit més enllà de l’estètica.” Com explica, la creu “representa on va morir Jesucrist, però ell no hi apareix, i aquesta càrrega simbòlica ens afecta”. I, és clar, també el poder evocador de la monja, “un enigma amb potes, l’anul·lació de la personalitat, d’amagar el cos, només deixant intuir expressions facials... Quin gran generador de misteri; vols saber qui és aquesta dona que s’amaga sota la vestimenta”.

La pel·lícula presenta Narcisa (brillant i soferta Aria Bedmar), una jove novícia que té facilitat per interactuar amb el més enllà que, si bé busca refugi després de patir una infància dedicada als miracles, s’adonarà que el lloc on ha anat a parar amaga molts secrets i no precisament bons.