Potser l’última mirada a un món propi

Amb El vent s’aixeca, Hayao Miyazaki va anunciar, el 2013, que es retirava com a director, tot i que seguiria impulsant projectes al seu mític estudi Ghibi.

Deu anys després ha presentat una nova pel·lícula que s’ha definit com a testamentària, tot i que potser no serà l’última: va ser sorprenent i genial que, en recollir de manera virtual el premi Donostia, es limités a donar les gràcies dient que havia d’anar a treballar. En tot cas, Miyazaki no dona “garsa per perdiu”. De fet, encara que circuli El noi i la garsa com la traducció al català del títol, s’ha de precisar que l’ocell que acompanya el noi protagonista no és la garsa de la família dels còrvids, sinó la reial, que també s’anomena bernat pescaire o graó. Però he usat l’expressió per apuntar que Miyazaki no enganya: dona el millor d’ell mateix. Sigui la seva última pel·lícula o no, com és propi de les obres finals de molts artistes, hi ha la revisió amb una altra mirada del seu món imaginari amb les seves constants, que en el seu cas són les aventures iniciàtiques o d’aprenentatge, el pacifisme i l’ecologisme, la fantasia desbordada en mons onírics.

Miyazaki adapta una novel·la de Yoshiro Genzaburo, publicada l’any 1937, en què un nen orfe ha d’aprendre a conviure amb un seu oncle. No és per res que Miyazaki, sensible a l’efecte de les guerres i la violència, traslladi l’inici del relat al 1943, mentre l’aviació aliada bombardeja el Japó: el noi (Mahito) perd la mare a causa d’un incendi en un hospital de Tòquio. El noi es trasllada amb el pare a una zona rural: allà hi viu la tia de Mahito, amb la qual s’ha casat el pare del nen. En aquell lloc, enmig de la naturalesa, el noi rep la visita de l’ocell, que el vol iniciar en un món on pot retrobar la mare morta. Des d’aquí, Miyazaki obre les portes a un món imaginari amb l’entrada en una torre on Mahito descobrirà coves, palaus, passadissos laberíntics, boscos, mars i ocells xerraires. La fantasia visual de Miyazaki es desplega de manera fascinant i fins aclaparadora. També el seu lament humanista: no hi pot haver mons sense malícia?