Cultura

Els inicis de la Cançó

Els Setze Jutges van ser el pal de paller sobre el qual es va bastir la Nova Cançó

Mentre l’abat Escarré qüestionava la política de Franco al diari Le Monde i els Beatles desembarcaven en un concert a la plaça de toros Monumental de Barcelona, un grup d’intel·lectuals i professionals liberals fundava el grup d’Els Setze Jutges. L’objectiu era clar: omplir les cases i les ràdios de cançons modernes en català. Els primers integrants, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, havien començat a cantar el 1961. Quatre anys més tard ja s’hi havien incorporat Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Aurèlia Pedrerol i Joan Manuel Serrat. Ells van ser el pal de paller de la Nova Cançó, un moviment que també va incorporar altres veus com Núria Feliu, Salomé, Els 4 Gats, Els Dracs, Maria Cinta i Salvador Escamilla, entre molts d’altres. Fins i tot alguns cantants italians es van avenir a cantar les seves pròpies cançons en català, com Jimmy Fontana amb El món, Rita Pavone i Mina.

Raimon
Al vent
El cantant de Xàtiva ja feia uns anys que cantava Al vent per tot el país. Era una cançó que havia compost en un viatge en moto de Xàtiva a València i indubtablement s’ha convertit en la seva cançó més emblemàtica. Malgrat la lletra que parla de pau, no es pot dir que sigui estrictament una cançó de protesta, però la seva manera de cantar-la –cridar-la, deien alguns–, la seva entrega dalt l’escenari, la va convertir en un himne de llibertat que encara avui segueix vigent.

Miquel Porter
Les floristes de la Rambla
Al més pur estil del chansonnier francès, Miquel Porter, membre fundador d’Els Setze Jutges, tenia clar que calia modernitzar la cançó en català amb un estil ben allunyat de la cançó espanyola que inundava les ràdios. I per fer-ho va girar els ulls cap al país veí, on noms com Brel, Brassens i Ferré eren un model indiscutible. A Les floristes de la Rambla va optar pel costumisme a ritme de valset i retrata un tema ben quotidià en aquells principis dels anys 60.

Remei Margarit
Classe mitjana
Remei Margarit aporta als Setze Jutges cançons que retraten la burgesia barcelonina des d’un punt de vista entre irònic i sentimental. A Classe mitjana evoca els escenaris d’aquesta burgesia benestant, com l’Orfeó Català o el barri de Sarrià, i tradicions com Sant Jordi i la fira de Santa Llúcia.

Josep Maria Espinàs
El vent
L’escriptor Josep Maria Espinàs, també un dels membres fundadors dels Setze Jutges, va ser el primer a versionar Georges Brassens: li va dedicar el primer disc. L’escepticisme burleta del cantant francès adquireix en les versions d’Espinàs un to més casolà però no per això menys incisiu. La seva afició per Brassens el portarà més endavant a fer-ne un segon disc. Més enllà d’això, cal destacar Espinàs com a lletrista, ja no només de cançons que interpreta ell mateix sinó també com a compositor per a altres cantants.

Salvador Escamilla
Maria
Salvador Escamilla va ser el primer gran difusor de la cançó en català gràcies al seu programa radiofònic Radioscope. Amb una magnífica veu, aquest home de ràdio va apostar sovint per popularitzar els grans musicals del cinema interpretant en català temes de My fair Lady, Doctor Dolitte, Mary Poppins i West Side Story, com demostra amb aquesta popular Maria de Sondheim-Bernstein

Francesc Pi de la Serra
L’home del carrer
Una de les cançons més encertades d’aquest Quico Pi de la Serra de primera època és aquest L’home del carrer, un tema entre tendre i patètic que retrata un home gris, aclaparat per la rutina ciutadana i que gairebé no arriba a final de mes. Important l’acompanyament musical, on el cantant ja comença a interessar-se pel món del jazz.

Maria Cinta
El llimoner
Maria Cinta representa la veu juvenil de la cançó catalana. Als seus dotze anys puja per primer cop a un escenari per bellugar-se entre el twist i la cançó infantil acompanyada de Salvador Escamilla o Josep Maria Espinàs. A El llimoner s’endinsa en la cançó folk nord-americana.

Els 4 Gats
Clar i cat
Esplèndid quartet de rock català que va néixer amb l’objectiu de tenir música ballable, Els 4 Gats, amb Quico Pi de la Serra –que alhora era cantant dels Setze Jutges–, Josep Puvill, Salvador Sansa i Artur Bosch, van aconseguir força popularitat gràcies a aquest Cla i cat, amb lletra de Lluís Serrahima i música del mateix Pi de la Serra.

Enric Barbat
Dimarts i tretze
Divertida composició d’Enric Barbat que converteix un enterrament en una autèntica festa fins que descobreixen que no hi ha mort i n’enterren un altre. Barbat sempre es va caracteritzar per l’agudesa irònica de les seves lletres.

Salomé
Se’n va anar
Una de les veus més potents de la cançó catalana, Salomé va ser escollida, juntament amb Raimon, per representar Espanya al Festival de Cançó Mediterrània amb Se’n va anar, un tema de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell que, per incomoditat del règim franquista, va guanyar, i en català!

Guillermina Motta
Els esnobs
Inqualificable Guillermina Motta, que podia anar de la tendresa interpretativa més absoluta al cabaret més informal. En aquesta Els esnobs, amb lletra de Marta Pessarrodona i d’ella mateixa, i música pròpia, retrata amb ironia burleta les inquietuds dels joves intel·lectuals de l’època, entre els quals s’inclou.

Martí Llauradó
Venedor d’amor
Martí Llauradó, als seus divuit anys i amb una veu dolça i encara adolescent, va dedicar el seu primer disc a musicar poemes d’amor de Joan Salvat-Papasseit. Aquest Venedor d’amor seria incorporat anys més tard per Joan Manuel Serrat al disc Banda sonora d’un temps, d’un país.

Núria Feliu
Anirem tots cap al cel
Núria Feliu representa dins de la Nova Cançó la veu del jazz i dels grans estàndards internacionals, sobretot nord-americans, un espai que amb tants cantautors havia quedat descobert. Núria Feliu debuta en el món discogràfic amb aquest Anirem tots cap al cel, del tàndem Andreu-Borrell, alegre i desenfadat.

Els Dracs
La casa del sol naixent
Els Dracs, capitanejats per la potent veu de Jordi Carreras, és un sextet de Molins de Rei que, amb un ressò important, va aconseguir vendre quantitat de discos amb la interpretació de grans èxits anglesos i nord-americans adaptats al català. Destaca aquesta versió de La casa del sol naixent, en una adaptació de Ramon Folch i Camarasa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.