Superherois i superproblemes

Als anys noranta, als Estats Units, el còmic de superherois va viure diverses sacsejades. D’una banda, els autors es van revoltar per demanar els drets sobre la seva obra. I així van néixer les editorials independents, que oferien un altre tracte laboral a guionistes i dibuixants. Però la cosa no acabava aquí: creativament, els paràmetres estètics i narratius també començaven a canviar per influència europea, com a conseqüència que la Marvel, mitjançant la seva divisió britànica, va captar talent del Vell Continent. A més de britànics, Marvel es va fixar en autors espanyols i catalans, entre els quals hi havia l’andalús Carlos Pacheco, mort fa poc, i el barceloní Pasqual Ferry, que van ser la punta de llança perquè una colla d’autors espanyols i catalans s’arribessin a consolidar com a autors de primera línia en el mercat americà. “Ha estat tan forta aquesta presència europea que ara el més normal és trobar autors estrangers en les principals sèries de superherois”, explica Miquel Muerto (Barcelona, 1992), colorista de Radiant Red, obra dibuixada per David Lafuente (Gijón, 1982), que acaba de treure Norma Editorial.

Radiant Red és un clar exemple del canvi de paradigma en el món clàssic dels superherois. Creada originalment per Kyle Higgins, conegut pels seus treballs com a escriptor a Batman i, sobretot, Power Rangers, aquesta sèrie va néixer sota l’aixopluc de l’editorial independent Image, que ha esdevingut una mena de plataforma que dona cabuda a diverses propostes que, al seu torn, també podríem anomenar “independents”. “En definitiva, el que busca Kyle Higgins a Image és el suport logístic que li permeti crear un univers propi de superherois a l’estil de Marvel o DC”, explica David Lafuente.

La trama de la sèrie és una mica complexa. Muerto i Lafuente s’han fet càrrec d’una mena de spin-off d’una altra obra: Radiant Black, protagonitzada per un superheroi de característiques similars a Radiant Red, que, obligada per les seves circumstàncies personals, acaba perpetrant actes delictius.

Tot i que les seves motivacions són diferents, Radiant Black i Radiant Red tenen conflictes comuns com ara la dificultat per entendre d’on han sortit els seus poders, que se sintetitzen amb la generació d’una gran font d’energia. Poder que Radiant Red aprofita a contracor per obrir les cambres cuirassades de bancs per tal de pagar els nombrosos deutes derivats del joc que té el seu promès. “En aquest sentit, i amb certa distància, el personatge tindria similituds amb Spiderman pels seus problemes domèstics”, explica Miquel Muerto.

Les influències del còmic americà no són les úniques. Tot i la diferència d’edat, tots dos han estat influenciats pel còmic japonès, cosa que fa que el seu estil a l’hora de dibuixar i entintar sigui una confluència de maneres de fer americanes, europees i japoneses. Muerto explica: “Jo vaig viure l’època daurada de l’anime a Televisió de Catalunya, amb Bola de drac. M’agradava Sailor Moon, però també llegia Ibáñez a Mortadel·lo i Filemó.” A més de la influència de l’anime, a Lafuente també el van marcar els tebeos –“una mica estranys per a mi, en aquella època”– que produïa des de Barcelona l’editorial Camaleón, una independent que en un estat de crisi editorial profunda va donar sortida a nous autors espanyols.