El FCJ torna al Truffaut amb la música ‘klezmer’ i Eichmann

Què resta de la música klezmer, originada en comunitats jueves de l’Europa oriental per ser escoltada i ballada en celebracions socials? Ho aborda Adentro mío estoy bailando, pel·lícula argentina que es projectarà demà, dijous (20 h), al cinema Truffaut en la primera de les dues sessions que, organitzades pel Patronat Call de Girona, aporten una petita mostra de la 25a edició del Festival de Cinema Jueu ( FJC ) celebrada l’octubre a Barcelona. La proposta es completarà el 16 de novembre amb La confessió del diable: les cintes perdudes d’Eichmann, un documental de Yariv Morzer que parteix d’unes gravacions llargament amagades, realitzades l’any 1957 a Buenos Aires pel periodista holandès filonazi Willem Sassen, en què Adolf Eichmann, contràriament a la imatge mostrada en el judici a Jerusalem el 1961, detalla orgullosament la seva organització dels camps d’extermini (la “solució final”) i fins lamenta no haver arribat a la xifra de deu milions de jueus morts.

Escrita, dirigida i interpretada en una mena d’autoficció per Leandro Koch i Paloma Schachmann, Adentro mío estoy bailando –que la fotògrafa Daniela Rosenfeld, directora del FCJ, presentarà a Girona– parteix d’un càmera (Leandro) que, durant la filmació d’un casament jueu a Buenos Aires, coneix una intèrpret Paloma) de música klezmer. Enamorant-se de la noia, essent un jueu aliè a tota forma d’identitat i cultura jueves, fingeix un interès per aquesta música fins a voler realitzar-ne un documental que el du a pobles d’Ucraïna, Moldàvia i Romania. Paral·lelament, Paloma fa el seu viatge pels mateixos llocs a la recerca de les arrels i la pervivència de la música klezmer : una tradició que va perdre’s a l’Europa oriental (on, tanmateix, l’han conservada els músics gitanos) amb el genocidi jueu, però que la diàspora ha transmès en altres llocs, tot i que no pas a l’estat d’Israel, que tampoc va voler-ne saber res de l’ídix. El film, en tot cas, conté un bell document sobre els músics klezmer actuals.

Pel que fa a La confessió del diable, no només aporta una esmena a la totalitat a la idea de Hanna Arendt que Eichmann encarnava “la banalitat del mal”: un buròcrata que complia ordres. Fa present que, durant molts anys, els criminals nazis establerts a l’Argentina hi van viure tranquil·lament a cara descoberta. I posa en qüestió l’estat d’Israel pel seu interès a amagar unes cintes que van arribar al fiscal del cas Eichmann.