Victoria temps després de morta

Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, va sortir a l’escenari per presentar la gala amb la qual el teatre va festejar dimarts el centenari del naixement de Victoria de los Ángeles, però li va costar començar a fer-ho a causa de problemes tècnics amb el micròfon: no pot dir-se que va ser un mal auguri perquè l’espectacle va resultar agradable i fins un èxit, cosa força previsible a partir d’una selecció de peces majorment estel·lars que, tanmateix, van ser triades amb un criteri que donava compte del repertori de Victoria de los Ángeles i de l’evolució de la carrera.

El cas és que una de les coses que Garcia de Gomar havia de dir és que, de les 11 cantants anunciades, una, Anne Schwanewilms, no podia actuar a causa d’un refredat sobtat. Una altra cosa que havia de dir, sense poder evitar-ho, és que Victoria de los Ángeles no va actuar al Liceu del 1967 al 1992. Una absència de 25 anys que va definir com a inexplicable. Tothom sap o pot saber que aquesta absència s’explica pel fet que qui aleshores controlava la contractació del teatre era Carles Caballé, germà de qui així va ser encara més la reina del Liceu.

La gala va començar precisament amb l’última cançó que Victoria de los Ángeles va interpretar en el recital que, el 1992, la va retornar al Liceu: An die Musik, de Schubert, cantada per la il·lustre mezzosoprano Sarah Connolly, que en la segona part va excel·lir amb When i am laid in earth, ària de Dido and Aeneas, de Purcell. Cantants veteranes i experimentades van alternar-se amb altres de joves i emergents. Moltes han col·laborat amb la Fundació Victoria de los Ángeles. També podrien haver sigut unes altres, però, si de cas, de l’elecció de les intèrprets podria discutir-se que no n’hi hagués cap de catalana. El concert va continuar amb Ai que linda moça, bella cançó de Cristobal Halffter interpretada per la portuguesa Helena Ressurreiçao. Amb Del cabello más sutil, de Ferran Jaumandreu, va arribar el primer torn de la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato, sovint brillant i aleshores discreta, si bé, més tard, va exhibir el seu lirisme amb Vie Laisse couler mes larmes (Werther) i el seu humor cantant amb Marina Viotti Dueto buffo di due gatti, de Rossini.

En un dels jocs que van forçar una mica la interactuació entre les cantants, si bé potser el més gran problema de la posada en escena concebuda per Vincent Huguet va ser la projecció d’imatges (algunes d’amateurs amb la presència de Victoria de los Ángeles) que més aviat distreien i ni tan sols es veien bé, DiDonato va donar pas a Louise Adler (Die Forelle, de Schubert), que també va encetar el cèlebre Sì, mi chiamano Mimì. Però, irrompent l’orquestra del Liceu, dirigida per Lucas Macías, després que les cantants fossin acompanyades al piano per Julius Drake o en una ocasió pel guitarrista Bernardo Rambeaud, l’ària va ser interpretada per la pucciana Maria Agresta, que s’hi va anar perdent, però que després va revifar-se amb Canzone del salice, de l’Otello de Verdi. Qui va triomfar amb Puccini, però, va ser l’armènia Julianna Grigorian amb Un bel di vedremo. Abans, la jove egípcia Fatma Said va mostrar la seva bella veu amb Vivan los que ríen, de Falla. En el crescendo de la primera part, Viotti, cantant a la platea, va lluir-se amb Una voce poco fa, però qui va ser aclamada, després de ser interrompuda dos cops per part del públic que donava l’ària per acabada, va ser Sabina Puértolas (discreta abans amb Damunt de tu només les flors, de Mompou) amb Je marche sur tous les chemins... (Manon, de Massenet). L’obertura de Tannhäuser va encetar la segona part donant pas a la gran Iréne Theorin, que va complir amb Dich, teure Halle, de la mateixa òpera. I tot va transcórrer agradablement fins al final, però sense gaires emocions.