Joan Domènech, l’últim homenot

Joan Domènech i Moner (Lloret de Mar, 1943) va morir ahir als 80 anys com un referent de la cultura del país. Aquesta expressió tan simple, amb tot, no pot abastar ni una mil·lèsima del que va fer Domènech, l’exemple d’allò que ens va dir a Kennedy: “No preguntis què pot fer el teu país per tu sinó què pots fer tu pel teu país.”

Tocava tantes branques i va escriure de tants temes diferents que no costava imaginar-se’l com el savi català de García Márquez, en un despatx farcit, no només de llibres, sinó també de pergamins i a punt per respondre a qualsevol interrogant sobre Catalunya o la vida mateixa. Va fer magisteri a Girona i filosofia i lletres a Barcelona i ha deixat una trentena d’obres de gran valor cultural, històric i biogràfic. Encara en els últims temps treballava en la història d’una antiga masia de Banyoles.

I probablement això no era el més rellevant d’un home com ell. La seva bonhomia i l’habilitat, o el do, de ser considerat una bona persona per gairebé tothom qui el va tractar és un petit miracle per un personatge públic que també va tastar la política, la que li agradava, la cultural, i la més desagraïda, literalment, la de ser alcalde d’un municipi com Lloret, que li va costar una inhabilitació de vuit anys, un dels seus grans disgustos.

Domènech era col·laborador assidu d’El Punt i va ser membre del Consell Editorial fins al 2003, però el seu currículum inclou també facetes com les de mestre, professor d’institut, historiador, polític, activista cultural, escriptor i, fins i tot –això no ho explicava massa–, guionista teatral de comèdies per a les festes de Sant Romà. De fet, l’11 de juny el Casal de l’Obrera li va fer un homenatge per la seva contribució al teatre lloretenc

A Lloret, ja com a polític convergent, va ser el primer alcalde democràtic (1979-1983). Havia entrat a l’Ajuntament el 1973 pel terç familiar (regidor de Cultura amb Josep M. Clua, i primer tinent d’alcalde amb Jordi Martínez). Allò havia de ser una porta, o ell s’ho pensava, per defensar la cultura, però en aquell moment el pla d’urbanisme estava en boca de tothom. No en va acabar satisfet i veient el creixement de Lloret potser no és l’únic que lamenta tot allò. “Una recança que em va quedar era no haver salvat més masies d’indians”, va reconèixer en una entrevista en aquest diari.

La polèmica inhabilitació del 1984 va tenir lloc després d’una llarga lluita per evitar que a Fenals s’hi aixequés una plataforma per fer-hi un xiringuito. D’aquells temps en va quedar una mala relació amb Josep Sala (PSC), potser un dels pocs adversaris amb qui no va acabar fent mai les paus.

Nous horitzons

En acabar la inhabilitació va tornar a ser regidor del 1995 al 1999, quan va ser diputat president de l’àrea de Cultura i Ensenyament de la Diputació (1995-96). Ho va deixar quan va ser nomenat delegat de Cultura de la Generalitat (1996-2003). Va ser membre i president de la Fundació Prudenci Bertrana, de la Fundació Fita, de la Fundació Valvi, del Patronat Eiximenis i del Centre d’Estudis Selvatans; director dels Quaderns de la Revista de Girona, en dues etapes, i membre del consell assessor de la Revista de Girona.

Durant setze anys va ser president de l’Obreria de Santa Cristina, i president de l’entitat cultural Club Marina-Casinet, després de 35 anys d’haver-ne estat secretari. També va ser delegat a Girona del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències i va col·laborar en revistes de Lloret i la comarca. Quan se li preguntava si era capaç de fer-ho seguir tot, simplement deia: “M’han tornat a enredar, no sé dir que no.”

A la Diputació i la Generalitat va ser un ferm, o gairebé ferotge, defensor de la cultura popular, des de les seves estimades sardanes fins a la protecció de les ermites. “Vaig fer una feina que m’adonava que era útil; la gent la valorava. I també estava envoltat de gent molt maca. Érem una pinya.” Aquest lligam amb la cultura popular ja no el va perdre mai, sobretot en les seves obres i en la seva vessant d’historiador, molt centrada en aquests elements vertebradors del país.

Tot i aquesta trajectòria pública tan remarcable, n’hi ha una altra tant o més rellevant que defineix Domènech, el seu tarannà i la seva empremta, la de mestre d’història, tant a l’EGB com a l’institut. Quan el van inhabilitar potser Lloret va perdre un gran polític, però molts alumnes van guanyar un professor únic.

El mestre

Quan el mes de maig passat va rebre el premi Recercat pel seu compromís amb la recerca local i comarcal, la directora del Teatre de Lloret, Amaranta Gibert, va escriure un text revelador sobre el mestratge de Domènech: “En el fallit sistema educatiu actual on la burocràcia ofega també professors i alumnes, segur que hi ha llocs on sobresurt un mestre que es converteix en la persona que obre camí als seus alumnes, com me’l va obrir a mi en Joan Domènech.” Hi va afegir, a més, un toc personal: “Més que alliçonar-nos, s’esforçava a transmetre el valor de la cultura i la història, i sempre que podia vinculada a Lloret. Que em llicenciés anys més tard en història de l’art n’és responsable directe. Regalar l’amor pel coneixement i confiar en les possibilitats de l’alumne és la funció principal d’un mestre, i en el meu cas va ser així.” Ell era més modest quan se li recordava aquesta etapa. “Recordo mainada a qui vaig fer estimar la història, això sí”, deia. Era crític amb moltes situacions que viu ara mateix l’educació del país, des de la falta d’autoritat dels mestres i els directors fins a la reculada del català. Domènech admetia que havia fet coses impensables en la situació actual, com carregar alguns nanos al cotxe i portar-los a veure un jaciment després de classe.

Catalunya

Domènech mai va renegar de la seva militància convergent –“Dels partits que hi ha, el considero el menys dolent”–, però lamentava d’aquests darrers anys la divisió entre les forces catalanistes a l’hora de prendre qualsevol decisió mentre “a Madrid se’n fan un tip de riure”. Ell trobava inconcebible, tot i que considerava que havia viscut la mateixa situació a Lloret, el partidisme com a arma de batalla.

Domènec Fita

Una de les obres de referència que ha deixat Domènech és la biografia de Domènec Fita L’home de l’art integrat (2014), una obra molt necessària pels estudiosos de l’escultor. Es van conèixer el 1971 en una trobada a Lloret quan la vila va ser designada Ciutat Pubilla de la Sardana i li va demanar una obra per celebrar-ho. Des de llavors en va ser amic i admirador tota la vida. I tal volta avui és el millor dia per recordar les paraules que li va dedicar en aquest diari quan el gran artista va morir just fa tres anys (9 de novembre del 2020): “Ens constarà creure que aquella gran humanitat quedarà reduïda a unes poques cendres que potser, ell mateix, si pogués, faria servir per unir a alguna tela i obtenir alguna textura especial. El meu homenatge més sincer, amic Domènec. Fins que ens retrobem.”