El preu del poder a Roma

“Ens hem de retirar, procònsol! –va vociferar el jove Publi Licini Cras–. Per tots els déus, l’enemic ens envoltarà.” Aquesta és l’advertència que Juli Cèsar, al capdavant de quatre legions de romans, rep del seu legat pel perill latent de perdre la batalla de Bibracte que l’enfronta a l’aliança de tribus d’helvecis, bois i tulinges tot just arrencar la lectura de Maleïda Roma (Rosa dels Vents en català i Ediciones B en castellà), l’esperada segona novel·la de les sis que han de formar la saga que Santiago Posteguillo està escrivint en el que, sens dubte, és el seu projecte literari més ambiciós.

És l’autor de novel·la històrica més venut en llengua castellana (amb més de 4 milions de lectors), va ser el més llegit l’any passat amb Roma soy yo, la primera entrega de la sèrie, i va obtenir el premi Planeta el 2018 amb Yo, Julia. Però no només és escriptor. Com a bon professor que és, també exerceix de guia excepcional, sabent transmetre l’emoció de què s’amara abans d’escriure i que ara, com fa sempre, vol compartir en la presentació de la seva nova novel·la amb els mitjans de comunicació presents.

Som al cim del mont Beuvray, a uns 800 metres d’altura, on hi ha les restes de l’antiga capital dels hedus, segons va deixar constància Juli Cèsar en el llibre De bello gallico (La guerra de les Gàl·lies), al bell mig del jaciment arqueològic mentre els arqueòlegs treballen en aquest oppidum exemple de refugi fortificat situat en un lloc elevat, un turó o altiplà, tan típic de les poblacions gal·les. Som a Bibracte, citada per Cèsar vuit vegades en el seu llibre, com indica Posteguillo. Un emplaçament ben abastat de ferro, fusta i aigua, també amb una visibilitat de fins a 80 quilometres a la rodona. D’aquí que fos un punt estratègic des d’on els romans, aliats aleshores amb els gals de la contrada, van poder vèncer, l’any 56 aC, l’horda de tribus migratòries comandades per Divicó provinents de l’actual Suïssa, que van descendir dels Alps per establir-se a l’actual Borgonya francesa. Aquí, com dèiem, va esclatar aquest conflicte, que es va haver de resoldre amb una dura batalla que va tenir lloc a peus del turó (suposadament, perquè està en debat i encara no s’han trobat, per exemple, restes d’armes o, sobretot, tatxes del calçat dels 40.000 legionaris que van combatre-hi i que certificarien el lloc exacte on va tenir lloc) o ben a prop, si més no. I també on es va resoldre, anys després, la guerra de les Gàl·lies, després que els gals es rebel·lessin contra els romans, antics aliats, i Juli Cèsar pogués sotmetre Vercingetòrix, l’any 52 aC. Però no ens avancem; això és una altra història, que l’autor recollirà en el proper volum.

“Juli Cèsar no tenia pensat envair la Gàl·lia”, aclareix Posteguillo ja arrecerats d’un fred que pela al museu de Bibracte; fred que no devia patir el seu exèrcit, perquè, com diu Posteguillo, se solia fer campanya militar en mesos més benignes (només faltaria, després de les llargues i duríssimes jornades de marxes a peu i ja no diguem els enfrontaments amb els temuts bàrbars). Com a cònsol, el pla inicial de Cèsar era conquerir la Dàcia (Romania) més enllà del riu Danubi. Però, quan els helvecis van travessar el territori que ell tenia encomanat, es va veure obligat a frenar aquells més de 300.000 emigrants, de què uns 90.000 eren guerrers. Primer, a l’altura del riu Arar (actual Saona) i, després, a l’esmentada Bibracte, com recull en el llibre.

Com remarca, això no és cap espòiler: “Vesteixo allò conegut, per la història, amb elements desconeguts.” I hi afegeix: “Ningú no va gravar els diàlegs i, a diferència dels historiadors, els escriptors de novel·la històrica fem reviure la història amb projeccions probables i, és clar, que semblin versemblants.” Ell, a més, com a marca de la casa, juga amb aquest element i el que anomena la “ironia dramàtica”: com que els lectors saben els esdeveniments que van tenir lloc, l’interessant és com ho explica. D’aquí que en el text es trobin picades d’ullet constants que el connecten íntimament amb el lector.

Amb les més de 800 pàgines, que es llegeixen d’una volada, Maleïda Roma (amb traducció de Mireia Alegre, Imma Falcó i Núria Parés) dona per a molt. Sobretot la primera meitat del llibre, en què Juli Cèsar serà segrestat pels pirates (gran error, que pagaran car), participarà en la campanya per frenar la revolta d’Espàrtac (un dels grans moments d’acció de la novel·la i desencadenant atzarós perquè Cèsar sigui exonerat de l’exili forçat en què estava després d’exercir com a fiscal en el judici de Dolabel·la narrat en el primer llibre) i comenci a forjar la seva astúcia militar en la campanya d’Hispània, abans no faci el salt definitiu a la política.