Crítica
cinema
Sense amor ni simpatia
Si una pensa en el cinema d’Isabel Coixet diria que una de les característiques que el defineixen és la mirada amable cap als personatges i una simpatia preferent vers les seves eleccions (i fins obsessions) sentimentals. Posem-hi que això ha fet que tingui una certa imatge de cineasta romàntica, cosa a la qual sembla renunciar amb l’adaptació d’Un amor, novel·la esquerpa, tèrbola i, de fet, sense amor de Sara Mesa que té com a protagonista una jove (Nat) que, provinent del món urbà, s’instal·la en un poble: un lloc fictici que, amb el nom de La Escarpa, representa el món rural, no només com un fals paradís, sinó pràcticament com un infern, almenys per a ella, exposada d’entrada al maltractament del seu arrendatari i, a mesura que avança el relat, al control, a la maledicència i a una agressió masclista que, de soterrada, va fent-se explícita. Què fa que Nat (encarnada al film per Laia Costa) arribi a aquest poble i, sobretot, no se’n vagi? A la novel·la de Sara Mesa és perquè ha fet una malifeta, alguna cosa fosca que no s’acaba d’aclarir. Tot i no voler que el personatge resulti simpàtic, Coixet li busca (ho afegeix, doncs) un pretext moral: no ha pogut suportar més el dolor en fer d’intèrpret de persones que, a través d’una ONG, demanen ser reconegudes com a refugiades. En tot cas, Coixet carrega les tintes amb els personatges que, a prop de la caricatura, fan la vida impossible a Nat. Tot plegat resulta francament desagradable, incloses les escenes de sexe entre la protagonista i un home amb el qual ella s’obsessiona després d’acceptar que “entri dins seu” [sic] a canvi d’arreglar-li unes goteres. Es pot arribar a enyorar la Coixet sentimental fins a la cursileria.