Tot i haver tingut una vida més aviat efímera, poques bandes gaudeixen de l’admiració, culte i respecte que, des de fa dècades, es brinda a Big Star, grup de Memphis que,mentre estava actiu a principis dels anys setanta, va publicar únicament dos discos (#1 Record i Radio City, als quals cal afegir-hi el pòstum Third/Sister Lovers, del 1978, i In Space, 2005, fruit d’una reunió), però amb una gran responsabilitat per entendre l’evolució que han tingut des d’aleshores l’americana o el power pop. El bateria Jody Stephens, únic integrant amb vida de la formació, en celebra el llegat amb un projecte anomenat The Music of Big Star, del qual formen part músics com Mike Mills (R.E.M.), Jon Auer (The Posies) i Pat Samsone (Wilco) i que, avui, es presentarà a Barcelona (Sala Apolo, amb The Sadies de teloners) en un concert de festeig, també, dels 25 anys de la promotora barcelonina Houston Party. Jody Stephens ens agafa el telèfon des de Memphis.
Un ‘supergrup’, una banda d’homenatge, un grup format per un mestre i alguns dels seus alumnes més ben aplicats... Com definiria vostè The Music of Big Star?
Com una gran banda d’amics, sobretot. Al Mike [Mills], per exemple, el conec des de 1987, que és quan va venir amb R.E.M. a gravar les pistes bàsiques del disc Green als estudis Ardent de Memphis, on Big Star vam gravar els nostres discos amb John Fry i on he estat treballant els darrers 37 o 38 anys. El fet que, a més d’amics, tots ells siguin grans músics fa que la fórmula funcioni. Ens encanta compartir aquest repertori amb el públic...
R.E.M., als anys vuitanta, no van escatimar bones paraules cap a Big Star.
Exacte. Elogis com els seus, o els de Greg Dulli i Primal Scream, així com els d’alguns periodistes, ens van permetre tenir finalment un públic.
O els Replacements, que, l’any 1987, a ‘Pleased to meet me’, gravat també als estudis Ardent, van titular una cançó ‘Alex Chilton’, en honor d’un dels músics de Big Star.
I tant! Aquella cançó va ser la porta d’entrada a Big Star per a molta altra gent... I aquell disc era al·lucinant, amb Jim Dickinson produint-lo i Joe Hardy i John Hampton a la taula de so...
Com es va sentir Alex Chilton, davant de tal dedicatòria?
No en vam parlar mai, la veritat. L’Alex era imprevisible i peculiar. No sé pas què m’hauria contestat, si li ho hagués preguntat. Però ho devia apreciar, naturalment.
Quin és el millor moment que va compartir tant amb ell com amb la resta de banda [el baixista Andy Hummel i el cantant i guitarrista Chris Bell]?
Quan vam treballar amb la cançó The ballad of El Goodo, segurament. Ja abans de gravar-la vaig notar que era una cançó profundament inspiradora i brillant. Crec que s’hi va acabar plasmant l’emoció que en aquell moment sentíem tots quatre... En el grup hi havia moments en què funcionàvem com una sola peça i, si algú l’espifiava, tots l’espifiàvem. Segurament aquell va ser el meu millor moment amb Big Star.
El primer disc, del qual forma part aquesta cançó, el va començar a gravar quan només tenia disset anys, vostè!
Exacte.La cançó My life is right, per exemple, la vaig gravar, fins i tot, quan l’Alex [Chilton] ni tan sols formava part de la banda, encara! El meu germà havia tocat amb l’Andy [Hummel] l’any 1966 i, entre ell i un paio que es deia Mike Fleming, que tocava amb ells, me’l van presentar. Jo encara anava a l’institut i tocava la bateria en una producció del musical Hair feta per estudiants. L’Andy ens va venir a veure i em va dir si m’agradaria anar a tocar una estona amb ell i un amic seu, que va resultar que era en Chris [Bell]. L’Alex encara vivia a Nova York, però ens va venir a veure a finals del 1970 i li devia agradar el que es trobar, perquè va ser aleshores quan va néixer Big Star. A tots ens agradaven els Beatles. L’Andy i el Chris eren, també, molt fans dels Kinks i, després, de Lou Reed i la Velvet. Jo seguia molt Booker T & the MG’s, sobretot el seu bateria. Tots els meus companys eren profundament creatius i vaig tenir sort que em deixessin espai en aquelles cançons per expressar-hi la meva personalitat a través de la bateria.
Què em recomanaria, de tot el que ha vist gravar als estudis Ardent?
S’hi han gravat moltíssims discos! Uns quants de ZZ Top, per exemple. I d’Espanya ha vingut sovint en Javier Vargas. Ara em ve al cap, però, el que va gravar Willis Alan Ramsey, un excel·lent contador d’històries, amb Leon Russell i Denny Cordell l’any 1971 o 1972...
S’hi veu, gravant-hi noves cançons, amb The Music of Big Star?
No, tots tenim altres projectes i és millor no complicar les coses. Ja som prou feliços estant en un escenari compartint amb el públic aquest llegat.