Xavier Castillón - cassà de la selva
Eliseo Parra (Sardón de Duero, Valladolid, 1949), figura clau de la divulgació i la renovació de la música tradicional a l’Estat espanyol, s’està acomiadant dels escenaris després de 55 anys de trajectòria artística. De fet, dissabte oferirà el seu últim concert a Catalunya, a la Sala del Centre Recreatiu de Cassà de la Selva (19.15 h), dins el Festival Càntut, que comença demà i durarà tot el cap de setmana amb una vintena de propostes relacionades amb les cançons de tradició oral i altres músiques populars. Parra va publicar fa un any Diacrónico, el seu disc més recent, que ja avisa que no serà l’últim. I parla en aquesta entrevista en un català excel·lent, fruit dels seus anys a Catalunya, entre els setanta i principi dels vuitanta.
Està trist per plegar?
No, més aviat al contrari. Ja fa molts anys que treballo i ara m’he donat tot un any per assumir-ho a poc a pop. Seguiré fent discos i col·laboracions, però deixaré de fer concerts perquè el que ja no suporto són els viatges i les proves de so. L’estona que estic a l’escenari amb el públic és meravellosa, però tota la resta em cansa molt.
A més, pot marxar ben satisfet.
No he llegit la meva biografia [Eliseo Parra. Nunca perseguí la gloria, de Rafael Alba; Editorial Canela, 2017], però òbviament sí que vaig participar-hi aportant informació a l’autor, i en aquell moment vaig pensar: sí que he fet coses, tu! Però és necessari donar pas a la gent jove. La joventut és el futur.
Quan va començar en aquest món, la música tradicional semblava una mica arraconada per una mala idea de modernitat.
Sí, és cert. Jo mateix vaig començar tocant rock-and-roll, duia els cabells molt llargs i cantava en anglès. Els meus mestres van ser els Beatles. Llavors no en volia saber res, del folk.
Què el va fer canviar?
Van coincidir diverses coses: vaig col·laborar amb Maria del Mar Bonet en un disc de cançons tradicionals mallorquines [Saba de terrer, 1979]; vaig conèixer el folklorista i músic castellà Agapito Marazuela (1891-1983), i durant un any vaig formar part del grup valencià Al Tall, que em va fer veure que la seva tasca de recuperació de músiques antigues era compatible amb lletres reivindicatives. Veure cantar l’Agapito amb més de 80 anys va ser un flaix brutal. Però paral·lelament també vaig arribar a la conclusió que, si continuava fent rock, mai no arribaria a fer cançons tan bones com les de Lennon i McCartney. El jazz m’avorria una mica i la salsa estava bé, perquè m’agradava ballar i vaig estudiar percussió llatina amb Pedrito Díaz, però quan busques l’autenticitat necessites trobar el teu propi espai.
I el va trobar en la música tradicional, no?
Sí, vaig començar a fer tasca de camp gairebé per tot Espanya, treballant amb un savi com José Manuel Fraile Gil en la gravació i transcripció de cançons de tradició oral, a tot arreu excepte a Catalunya, el País Basc i Galícia, que ja tenien els seus propis recopiladors.
En el seu últim disc, però, torna a les seves arrels rockeres amb l’elèctrica ‘Corrido nuevo’.
Sí, perquè jo vinc d’aquí, des que vaig començar amb el grup Mi Generación. Inicialment, no era un tema pensat amb guitarra elèctrica, però vaig contactar amb Jesús Prieto, Pitti, un guitarrista molt bo de Valladolid, i no ho podia desaprofitar.
Com serà el concert de Cassà?
És vostè el nen petit de la portada de ‘ Diacrónico ’?
Sí, soc jo, amb els ulls ben oberts... i el puny tancat! [Riu.]