Aquell nihilisme que campa per Europa

Un dia de setembre del 2007, a la seva casa a Calais, els quatre membres de la família Demeester (el pare, René, i la mare, Marie, tenien 55 anys; el fill, Olivier, 30 i la filla, Angelique, 27) van suïcidar-se junts, penjant-se d’una biga, deixant una nota: “Ens hem equivocat massa, perdó.” No hi ha cap indici que aquesta família de classe mitjana tingués problemes econòmics o que algun membre patís una malaltia física o mental. Ni veïns ni coneguts van saber-ne dir res, com ara que sospitaven conflictes o la possibilitat d’una separació: de fet, la família va estar espantosament unida en la mort.

El director suís Milo Rau s’ha inspirat en aquest acte radical per aportar un muntatge, Familie, que, com deu haver passat en altres llocs on s’ha vist abans va deixar consternats els espectadors que, el cap de setmana passat, van assistir a les dues funcions al Teatre Municipal de Girona: hi va contribuir que, al final, no s’estalvia la representació del moment de la mort; una decisió d’aquelles que poden discutir-se. En tot cas, Rau (un dels directors més punyents de l’actual escena europea) vol dur a pensar amb malestar. Sense donar explicacions sobre l’inexplicable, els Demeester es converteixen en una mena de mirall on sentir reflectida la mala consciència com a europeus (espoliadors d’un món cap a la destrucció) i alhora la decadència de la classe mitjana (a la qual pertany la majoria de gent que va al teatre) atrapada en una vida suposadament sense sentit i cada cop amb menys futur. És aquella mena de nihilisme que fa temps que campa, com a ara a través de cineastes com Haneke i Von Trier, referents reconeguts de Rau.

Amb la voluntat d’explorar en l’incomprensible, Rau ha posat en escena com podria haver estat l’última nit dels Demeester: la repetició d’actes quotidians i fins banals truncats per la mort. Ho fa a través d’una família formada per una parella d’actors belgues (An Miller i Filip Peeters) i les seves filles (Leonce i Louisa, més joves que els “reals”) hereves d’un talent interpretatiu. Fins a quin punt es representen ells mateixos mentre representen els Demeester? No es vol representar el real, sinó que sembli real. Ho sembla, certament, i sobretot ho veiem (potser massa) a través d’una pantalla.