Era conegut com “en Fargnoli de les arquetes” perquè alternava la destresa en el treball d’ebenisteria amb una poètica delicada i sensible que s’avenia amb el destí de les peces que tallava: capsetes, estoigs i cofrets de fusta concebuts com reliquiaris per guardar-hi records molt íntims, des de cartes a joies, però també amb un gust burgès molt de l’època, de culte a la privacitat i al refinament sentimental. Adolf Fargnoli Ianetta (la Bisbal d’Empordà, 1890-Barcelona, 1951), fill d’una família d’immigrants italians establerts a Girona (el seu germà Valentí, estret col·laborador d’Adolf Mas, va ser un reconegut fotògraf), era un dels artistes més valorats del seu temps (va arribar a fer més de cinquanta exposicions entre 1918 i 1933, una barbaritat) per les capsetes, les creus amb decoracions ceràmiques i els gerros dissenyats per a Can Marcó de Quart, però la guerra, els nous gustos i el seu mateix caràcter, romàntic, hipersensible i d’una ambició mal conduïda, van fer-lo caure en l’oblit. La historiadora de l’art Pilar Vélez, que va tenir cura de la primera reivindicació de Fargnoli a les Sales Municipals de Girona el 1997, n’ha reprès l’estudi, amb troballes inèdites que revelen la seva faceta de tipògraf moderníssim i una vida novel·lesca, en una nova exposició que s’inaugura avui a la Fundació Rafael Masó de Girona (19 h) i que, a partir del 16 de maig de 2024, arribarà també al MNAC, que l’ha coproduïda.