Llibres

Llibres

El temps perdut de La Puda

Edicions MMV publica un llibre d’autoria col·lectiva que recull la història del balneari i la seva relació amb Banyoles

Durant la presentació, es reivindica tant l’edifici emblemàtic i ruïnós com el valor de l’aigua fètida

Només queda una columna, amb l’altivesa que caracteritza ser l’última, del que havia estat la pèrgola on el 28 de maig del 1930 s’havia preparat berenar per rebre la comitiva d’Alfons XIII. Després d’haver passat el matí a la fàbrica Grober de Girona i haver dinat al castell de Peralada amb els Mateu, se’ls esperava al balneari de La Puda de Banyoles. Van arribar tard i plovia tant que van voler refugiar-se a l’interior, però les lluminàries es van apagar i el rei, alterat, va pensar que era un atemptat. La visita borbònica va ser tan fugaç com efímera és la instal·lació que els alumnes del taller de fusteria de l’INS Brugulat han realitzat per fer reviure aquella pèrgola neoclàssica, pròpia d’un jardí anglès, i testimoni mut del que el traumatòleg Josep Lloveras va qualificar d’“edifici cadavèric” ahir al migdia en la presentació del llibre La Puda. Història d’un record ben present (Edicions MMV). El pioner a custodiar la memòria local, Lluís Martí Saló (1951-2013), va evocar La Puda en un llibre el 2001 i la nova publicació en fa memòria. D’autoria col·lectiva, la publicació amalgama les evocacions i memòries de La Puda no de manera literària, sinó “que és un llibre de química, de medicina, d’història, de la casa de banys, de la construcció de la vila; de Banyoles en si mateixa”, va destacar l’escriptor i periodista Josep Maria Fonalleras i Codony, que l’ha prologat. Fill de Can Cassó de Banyoles, va comparar l’aigua amb olor d’ous podrits i la cansalada, el dolç típic de pa de pessic i sucre ideat per la pastisseria Boadella, que de petit berenava amb la mare i l’àvia, amb la magdalena sucada amb el te de Marcel Proust a El temps perdut: “És la mateixa combinació màgica, la vivència del record.” “No rememorem un espai, sinó un temps”, va desglossar l’escriptor davant d’una construcció ruïnosa, una carcassa d’un passat d’esplendor mitificada. Segons el traumatòleg Lloveras, La Puda “era una mena de santuari de Lurdes o de Fàtima, amb connotacions medicinals”. Les aigües fètides eren apreciades per la clientela, burgesos pretensiosos, que s’hostatjaven a l’hotel Mundial o “Can Nenes” per guarir-se de reumatisme, artritis o escrofulisme. Josep Pla s’hi va referir com “gent devota que donava un aire beatífic a la ciutat”. El metge Lloveras va concloure que no només “a La Puda li hem robat l’aigua, sinó que hem menyspreat un edifici emblemàtic”. La font és propietat de l’Ajuntament i l’edifici, vergonyosament degradat, és privat. No s’hi pot accedir, amb una entrada tapiada i una cinta que hi prohibeix l’entrada: no hi ha rastre de la beatitud esplendorosa que deia Pla amb els terres hidràulics i les banyeres de marbre.

En l’acte, de reivindicació d’un patrimoni pioner del turisme a Banyoles, hi havia Rosa Vila , de Can Font Pudosa, neta de Miquel Vila, que hi va construir la primera barraca amb dues banyeres que omplia amb galledes. Va recordar l’anècdota del rei borbònic marxant cames ajudeu-me, no per l’espetec de fusibles, sinó perquè li van posar l’himne català: “Va rebotir el got d’aigua a terra i va marxar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.