Un amor que crema en un cristall pur

A iniciativa de Catherine Camus, filla de l’autor de La pesta i de la pianista Francine Fauré, Editorial Gallimard va publicar l’any 2017 la correspondència amorosa que Albert Camus i María Casares van mantenir entre 1944 i finals del 1959, uns dies abans que l’escriptor morís en accident de cotxe. Hi va haver, però, una llarga interrupció: de les acaballes del 1944 (en què l’actriu va decidir trencar arran del retorn a París de l’esposa de Camus, l’esmentada Francine Fauré, retinguda a Orà mentre França estava ocupada) al juny del 1948, en què van retrobar-se casualment al Boulevard Saint-Germain: “Ens vam retrobar, ens vam reconèixer, ens hem abandonat l’un en l’altre, hem aconseguit un amor que crema en un cristall pur, t’adones de la nostra felicitat i de tot el que ens ha sigut donat?”, va escriure Casares a l’amant un dia de juny del 1950.

Rosa Renom va llegir aquesta correspondència (unes 850 cartes) i se’n va enamorar. De l’actriu és la iniciativa de fer un muntatge que, amb una selecció de les cartes que ella mateixa ha triat i traduït, va estrenar-se aquest cap de setmana al Teatre de Salt dins de Temporada Alta: Casares-Camus: una història d’amor. Ha comptat amb la direcció de Mario Gas i la complicitat d’un altre amic, l’actor Jordi Boixaderas. Amb una escenografia que remet a un espai teatral potser carregat de masses trastos i amb la projecció d’unes imatges contextualitzadores, la construcció dramatúrgica fa que les cartes triades i fragmentades donin peu a un diàleg entre dos amants. I és així que, com un esbós, s’hi fan presents el desig perseverant, l’enyorança en la separació, a vegades les queixes de l’actriu per no tenir-lo “tot”, la justificació de l’escriptor pel fet de mantenir un compromís amb l’esposa (trista i deprimida per tal relació) i els fills, la gelosia davant d’altres amants i, amb tot, una fidelitat infrangible entre dues persones lliures unides per l’atracció entre els seus cossos, però també per una complicitat intel·lectual i creativa.

En la tria, també hi ha indicis dels dubtes de Camus com escriptor i de les crisis de Casares com actriu: com li era difícil interpretar Els justos després de la mort del seu pare, Casares Quiroga, que va ser ministre de Azaña; la fatiga durant les llargues gires amb el TNP dirigit per Jean Vilar. Les cartes són testimoni d’una intimitat i a la vegada d’una època. D’aquí, hi apareixen els vincles de l’actriu amb els republicans espanyols a l’exili i les disputes de l’escriptor amb Sartre quan va denunciar l’estalinisme,. Es difícil trobar el to quan es posa veu a unes cartes. Potser s’anirà trobant més a mesura que es vagi fent un muntatge originat, sens dubte, en l’amor.