Xavier Marrades és un creador audiovisual que fa molts anys que es nodreix físicament, emocionalment i espiritualment de tres paisatges antagònics: Nova York, la Xangri-la dels artistes d’avantguarda; Bahia, el cor africà del Brasil, i Cervera, on va néixer el 1979. La seva vida nòmada es va estroncar quan va irrompre el coronavirus. Tot i que al Brasil, on es trobava llavors, les sensacions no eren ni de bon tros de pànic, alguna cosa el va empènyer a agafar un avió per refugiar-se a casa dels pares. Va arribar a Cervera poques hores abans que el govern espanyol decretés el confinament domiciliari. I aquí és on va gestar, instintivament, sense cap guió previ, un projecte videoartístic teixit de dolor i esperança, de denúncia i agraïment, i principalment de cures i afectes que irradien a Murmuracions, el treball que es pot veure fins aquest diumenge a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEL).

En aquella situació inèdita a escala global, Marrades, reclòs a l’oest català, no va fer una altra cosa que el que han fet els humans ancestralment: “Mirar el cel a la recerca de respostes i fantasiejar amb el vol dels ocells, que des de l’antiguitat eren vistos com a portadors de missatges dels déus”, explica, de Nova York estant. Va quedar hipnotitzat amb les coreografies sincronitzades dels estornells sobre les postes de sol, un misteri per als científics (com es comuniquen per no xocar?), conscient, però, que aquell espectacle tan bell era la reacció a una amenaça terrible: aquests animals s’agrupen en milers per defensar-se dels falcons.

Trampejant els tocs de queda amb un permís de l’Ajuntament, Marrades va filmar aquell ritual natural enfilat dalt d’una seixantena de terrats. De manera molt més inconscient, aquesta xarxa de solidaritat entre els estornells que estampen dibuixos de fons negre nit al sostre blau de Cervera el va reconnectar amb les seves altres dues geografies perdudes enyorades: amb les cerimònies i danses del candomblé i de la samba de Bahia, que les comunitats esclavitzades van gestar com a formes de resistència contra els colonitzadors, i amb les mobilitzacions dels anys més durs de la pandèmia de la sida a Nova York. A la gran ciutat és on Marrades va rebre el fatal diagnòstic fa vint anys, ell ja, però, protegit amb la medicació per la qual tant lluitaren aquells primers seropositius estigmatitzats per governs i per la gran majoria de la societat, i que moriren en la més radical de les indiferències, un silenci encara avui eixordador.

El so és una de les matèries principals de la videoinstal·lació Murmuracions, tant o més que la imatge. Els batecs que emeten els estornells amb les seves ales fugitives dels depredadors s’entrellacen amb les veus oblidades dels activistes de la sida, que s’enregistraren per deixar testimoni de la seva tragèdia i per assenyalar els seus depredadors. “A mi el que m’està matant és l’homofòbia i el racisme”, implorava un dels lluitadors, la memòria del qual, com la de tants altres, ha quedat preservada a la Col·lecció en Vídeo d’Activisme per la Sida de la Biblioteca Pública de Nova York.

Marrades acara en la pel·lícula les imatges de les seves protestes als carrers durant els anys vuitanta i principis dels noranta amb les danses comunitàries dels afrobrasilers reprimits i amb el material filmat a Cervera el 2020 per construir un relat en què vida i mort intercanvien mirades. Un dels llocs on va passar més estones durant la pandèmia de la covid va ser el turó de les Forques, on antigament es penjaven els condemnats i els cadàvers no s’enretiraven per inspirar terror. Marrades i una colla de veïns van alçar-hi una bola de discoteca enorme que “en lloc de mort reflectia una llum làser festiva cap a Cervera.” És una de les moltes poderoses imatges que han quedat allotjades en el film, un cant a cuidar-nos col·lectivament i a celebrar-nos junts.