Una dona sota sospita

Un home (Samuel/Samuel Theis) apareix mort a l’exterior de la seva casa a prop de Grenoble, on convivia amb l’esposa (Sandra/Sandra Huller) i el fill de tots dos, un nen (Daniel/Milo Machado) amb problemes de visió (a causa d’un accident) que descobreix el cadàver després de passejar amb el seu gos, el primer que s’adona que passa alguna cosa estranya. La dona, una escriptora alemanya que cultiva l’anomenada autoficció, feia la migdiada després d’una entrevista amb una periodista que marca l’inici d’Anatomía de una caída, títol que anuncia la dissecció (o, de fet, les disseccions) que aborda aquest film amb què la francesa Justine Triet va guanyar la Palma d’Or a Canes.

L’home, doncs, ha mort a causa d’una caiguda. Un accident? En principi, ho sembla. Però ho posa en dubte que, amb un cop de cap previ, Samuel hagi caigut des de poca altura. Un suïcidi? Es diu que estava deprimit, en part a causa de sentir-se frustrat com a escriptor. Un assassinat? El fiscal, en tot cas, creu que hi ha prou indicis per inculpar Sandra. És així que l’escriptora serà sotmesa a un judici, que estructura la pel·lícula, de manera que, durant el seu curs, es procedeix a diverses disseccions. Una és pròpiament la del cas, sense que quedi clar si s’ha arribat a la veritat dels fets. Una altra és la d’una parella, el malestar de la qual es fa evident amb la reproducció d’una discussió virulenta (registrada per Samuel sense que l’esposa ho sabés) que recorda les batalles campals dels matrimonis explorats per Ingmar Bergman. l, finalment, hi ha la d’una dona a través d’una mentalitat patriarcal que a la vegada és disseccionada. Això perquè, al capdavall, Sandra és jutjada socialment, a través del fiscal i dels mitjans de comunicació, pel seu comportament: no sembla prou afectada per la mort del marit, se suposa que escriure ha fet que desatengués el fill i, a més, ha estat infidel tenint una relació lèsbica.

Sense oblidar la seva inquietud respecte d’un nen que difícilment sortirà indemne del que ha passat, Triet, doncs, recorda que se segueix sospitant d’una dona que, apartant-se de rols encara establerts, ni es mostra vulnerable ni busca la simpatia. El film és sòlid i implacable, essent la seva virtut i potser també el seu defecte: per molt que contingui ambigüitats, és poc subtil i potser es fa difícil trobar-hi forats per on mirar-la lliurement, sense sentir-se una mica aclaparat.