A cavall entre el romànic i el gòtic
Roca Rossa és un conjunt monàstic íntegre on, un cop va ser abandonat, no s’ha tornat a construir
Caldria una excavació arqueològica per conèixer l’abast de les estructures que ara només s’intueixen
El monestir de Santa Maria de Roca Rossa, una canònica regular a càrrec de l’orde de Sant Agustí situada en ple massís del Montnegre, va ser fundat l’any 1145 per Guerau III de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell. En va cedir el domini al monjo Bernat perquè hi aixequés una església a Santa Maria, en aquells temps en terme de la parròquia d’Hortsavinyà, que pertanyia al terme del castell de Montpalau. El 1177 ja hi ha documents sobre les primeres donacions al monestir. “Hem de tenir en compte que el Maresme actual com a comarca no existia a l’època medieval i la riera de Caldes d’Estrac separava el bisbat de Barcelona del de Girona. Per tant, l’Alt Maresme i el Baix Maresme tenien dinàmiques diferents”, explica el doctor en història de l’art Joaquim Graupera, un dels grans coneixedors de l’edat mitjana de la comarca. Roca Rossa, segons exposa, és important per diverses raons. “La primera perquè és un conjunt monàstic íntegre que al Maresme només existeix a Tiana, a la cartoixa de Montalegre”, manté. En segon lloc, perquè va ser construït en el segle XIII, “un període de transició del romànic al gòtic”. “És un edifici que comença a abandonar una forma de construir amb murs gruixuts que sostenen una volta de pedra per introduir elements propis de l’art gòtic, de la baixa edat mitjana i que també podem veure en capelles de Dosrius, Òrrius o Llavaneres”, especifica. Un tercer element de la singularitat de Roca Rossa es troba en el fet que no hi hagut una continuïtat constructiva. “Va quedar abandonat i tenim un monument segellat, amb poquíssimes intervencions al llarg de la història, que ens podria donar molta informació”, afirma Joaquim Graupera.
A partir de la segona meitat del segle XIII i amb la pesta del segle XIV que va afavorir el despoblament de la zona, Roca Rossa va començar el seu declivi, que es va accentuar en els segles posteriors. Les cròniques del segle XV ja recullen un estat d’abandonament dels edificis i a meitat del XVI passarà a dependre de la seu de Solsona, fins a la desamortització de mitjans del segle XIX. “En el segle XVI les canòniques es van abolir, però les rendes que generava Roca Rossa a partir dels masos que en depenien es van utilitzar per al finançament dels canonges del bisbat de Solsona”, rememora Graupera per explicar com és que la talla original de la Mare de Déu de Roca Rossa, i altra documentació, és al museu de la capital del Solsonès, igual que passa amb material del priorat benedictí de Sant Pere de Clarà, a Argentona, també al Maresme. Per Joaquim Graupera, caldria una actuació de més calat per conèixer més a fons el monestir i la seva història. “Hi ha evidències clares de les estructures, però és necessària una excavació per determinar l’abast de les dependències que ara només s’intueixen”, assenyala.
El cas de Roca Rossa és un bon exemple per demostrar fins a quin punt la comarca desconeix el valor del seu patrimoni medieval. “El Maresme s’ha encarregat de valorar el seu passat iberoromà i modernista, però no ha fet el mateix amb els vestigis de l’època medieval, que són els grans oblidats malgrat que la majoria de parròquies del territori són d’estil gòtic tardà”, assenyala.