La història no l’escriuen els vencedors (ni els productors de cinema)

La recentment estrenada pel·lícula Napoleó, de Ridley Scott, ha tornat a obrir el debat sobre el rigor històric de les produccions audiovisuals i fins a quin punt una determinada mirada del productor, del director o les llicències narratives del guió poden condicionar la visió que una generació tingui d’un personatge històric o d’un fet determinat. En els darrers dies hem sentit i llegit historiadors que han criticat obertament la pel·lícula no des del punt de vista cinematogràfic –que això correspon als crítics de cinema– sinó des d’una posició de reclamar fidelitat a allò que la historiografia fins al present ha convingut que eren la vida i l’obra de l’emperador.

Evidentment, aquesta no és la primera vegada –ni serà la darrera– que esclata una polèmica de característiques semblants. La pel·lícula Amadeus (1984), de Milos Forman, per exemple, ens va fer odiar Salieri, a qui es presentava com un envejós enfollit. Un Salieri, però, que ja havia rebut gairebé un segle abans a través de l’òpera Mozart i Salieri (1898) de Rimski-Kórsakov, que, alhora, es basava en un text d’Aleksandr Puixkin que recollia una llegenda segons la qual Salieri hauria enverinat Mozart. És clar, doncs, que els personatges històrics –i els fets que protagonitzen– han estat, són i seran objecte de controvèrsia en funció de l’entorn cultural dominant en aquell moment o del grau de major o menor simpatia que despertin entre els responsables de fer la seva biografia o de narrar algun episodi de la seva vida. Tots els personatges públics que han tingut una rellevància històrica estan sotmesos, avui, a un judici extemporani, que sovint no es justifica per una intenció sincera d’admiració, interès o crítica pel protagonista sinó, simplement, per l’explotació comercial que la seva rellevància, la seva marca, comporta. I, en aquest cas, Napoleó, és una marca molt potent.

Una pel·lícula no és una tesi ni una biografia. I de la mateixa manera que també en altres expressions culturals com la cançó, el teatre o la narrativa –des de l’Odissea fins a la darrera novel·la publicada– és possible trobar-nos autors que van des d’hagiògrafs fins a haters capaços de crear textos de ficció –sota l’aparença de veracitat–, de lloança o de crítica a determinats personatges històrics, en el cinema també passa i no fa res més que seguir-ne l’estela, com també ho fan els videojocs, com, per exemple, sense moure’ns de Napoleó, el Napoleonic Wars (Mount & Blade Warband).

Ranulph Fiennes, explorador, escriptor i poeta britànic, té una magnífica biografia de l’explorador polar Robert Scott (Captain Scott, Hodder & Stoughton, 2003). En el darrer capítol, The last word, Fiennes es queixa amargament de tots aquells que s’havien dedicat a blasmar les gestes de Scott o, per exemple, les de l’exèrcit britànic a la gran guerra europea i ho fa amb sarcasme: “Per molts britànics, la realitat de la Primera Guerra Mundial és la que surt reflectida a la pel·lícula Oh! What a lovely war [...] i si l’avi que va ser a les trinxeres mou el cap i diu que no, que les coses no van ser com s’expliquen, la conclusió a la qual s’arriba és que, pobre avi, està perdent la memòria perquè els documentals de la TV no menteixen.” I més endavant rebla el clau: “[...] als anys setanta hi havia una tendència creixent en les biografies a matar el personatge com a objectiu principal [...]. Si volies tenir un contracte lucratiu amb el teu editor, especialment per una primera biografia, havies gairebé de matar-lo de veritat. I aquesta és una tendència que encara dura ara.”

La clau és aconseguir disposar d’un ecosistema cultural i educatiu que permeti a l’espectador o al lector desxifrar el personatge o el fet històric més enllà de la sèrie, el llibre o la pel·lícula que hagi vist o llegit recentment. El foment de l’esperit crític i l’accés a multiplicitat de fonts hauria de ser un objectiu educatiu en totes les etapes de formació. El conjunt de missatges que ens arriben ens ha de permetre fer-nos-en una idea pròpia, saber discernir el que és recerca acadèmica del que és entreteniment, el que és realitat objectiva del que és ficció, el que és un exercici honest de recerca o creativitat del que són, simplement, fake news. Els progressos en la tècnica audiovisual cada vegada atorguen més aparença de realitat a les produccions –els camins de la intel·ligència artificial tot just comencen i no sabem on ens portaran– i, per tant, és més necessari que mai tenir una predisposició real a la curiositat i al coneixement.

Es diu que la història l’escriuen els vencedors. A la llarga, però, sabem que això no és ben bé així. Però tampoc hem de pensar que l’escriuen els productors audiovisuals o aquells que, cada vegada més, concentren en poques mans la capacitat per dictar l’imaginari global. Cadascú ha de fer la seva feina amb honestedat i sense crear equívocs sobre la intenció última de la seva creació.

La història l’han d’escriure aquells capacitats per fer-ho. Aquells que no sacrifiquen la veracitat i la complexitat d’un fet per estalviar-se uns minuts de pel·lícula, aquells que no modifiquen la personalitat del biografiat per fer-lo més atractiu, amable o més odiós, aquells que amb la seva feina de recerca, anàlisi comparativa i reflexió són capaços d’oferir-nos una visió el més acurada i objectiva possible del que es pretén historiar. Aquells que fan del rigor l’eix de la seva vocació. Els historiadors. Com ho feia en Joan B. Culla, a qui tant ja trobem a faltar.