novetat editorial
Orhan Pamuk, el Nobel que gargoteja quaderns
Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) va decidir fer-se escriptor la primavera del 1973; així, de cop. Va debutar el 1982, però no va ser fins tres anys més tard, amb El castell blanc, que la seva obra va començar a tenir repercussió internacional. La consagració definitiva li va arribar amb Em dic Vermell (1990), La vida nova (1994) i Istanbul, ciutat i records (2003), obra que barreja memòries de joventut amb el retrat de la ciutat.
No ha estat un autor gaire prolífic –onze novel·les, un llibre de memòries i tres assajos–, però és evident que el que ha escrit ha arribat a les altures literàries, perquè l’octubre del 2006, amb només 54 anys, va ser distingit amb el premi Nobel de literatura, un guardó que s’afegia a una llarguíssima llista de premis. Pamuk té un bon currículum, sens dubte, que li ha permès viure d’escriure, viatjar, tenir temps per reflexionar i gaudir del que l’envolta a glops agradables.
En consonància amb aquesta actitud vital –perquè no és cosa de tenir més o menys diners i èxit, cal tenir un tarannà especial per viure la vida com ho fa ell–, des de fa més de deu anys, Orhan Pamuk escriu i dibuixa cada dia als seus quaderns.
Hi anota els esdeveniments de la jornada i reflexions sobre l’actualitat, s’interroga sobre la construcció dels seus llibres i dialoga amb els personatges de les seves novel·les. És un procés creatiu del procés creatiu, podríem dir. Hi ha molts escriptors que també solen anotar idees variades en algun bloc i, potser algun dia, un d’aquells pensaments serà poema, personatge, trama de novel·la o res, una idea anotada en un quadern que mai tindrà un desenvolupament creatiu.
A Pamuk sempre li ha agradat dibuixar i pintar –cosa que no fa amb l’excel·lència amb què crea amb la paraula, tot sigui dit– i als seus quaderns, com a espai íntim que són, es permet dibuixar i pintar, gargotejar, paisatges, edificis, persones, habitacions, cels, mars, boscos i muntanyes, camps i tempestes.
Per primera vegada, l’escriptor que somiava a ser pintor, mostra el contingut dels seus quaderns en una selecció personal garbellada entre centenars de pàgines. El resultat és el llibre en format de luxe Records de muntanyes llunyanes, que podem llegir traduït al català per Oriol Valls i publicat per Més Llibres.
El llibre està dedicat a la parella de Pamuk, Asli, amb qui es va casar el 2022, i present en molts dels apunts.
El llibre no inclou una introducció, un pròleg que justifiqui res, alguna mena de text que analitzi el que tenim entre mans. No, cedeix tot el protagonisme a les pàgines triades entre desenes de quaderns. Però sí que, al final, podem llegir fins a 82 notes del traductor de l’edició francesa, unes notes biogràfiques per contextualitzar l’autor en determinades èpoques, un índex temàtic i de noms propis –molts, d’escriptors– amb unes 200 entrades i, finalment, un índex que relaciona tot de pàgines dels quaderns amb les obres en què estava treballant Orhan Pamuk quan va fer els dibuixos i les anotacions.
La resta són 381 pàgines en format horitzontal en què, a les imparells, veiem la reproducció d’una doble pàgina del quadern original que pertoqui i, a les pàgines parells, la traducció catalana amb un disseny que manté els colors dels textos i la distribució per facilitar la identificació amb les paraules en turc. I és que, en força casos, les paraules estan integrades al dibuix, sent part de l’onatge, esdevenint grafits de les parets d’una mesquita, fent de cursor geogràfic en un paisatge on el Nobel assenyala el que hi va haver.
El resultat ens permet mirar pel forat del pany la intimitat –limitada– d’un gran escriptor i poder-ho fer amb la calma que proporciona un llibre i no en el brogit d’una exposició.