Una de les coses que més em commouen d’Antonio López (Tomelloso, 1936) és la despreocupació amb què es vesteix. En una entrevista, i ja passava de la vuitantena, es va deixar retratar amb una samarreta Adidas que s’havia enfundat damunt una camisa de quadres que li donava un aire extravagant entre un entrenador de futbol de tercera regional i un pagès d’extraradi que acabés de tornar de l’hort. En una altra, el vaig veure amb una samarreta imperi que duia imprès el logotip dels Bombers de Madrid, probablement un obsequi del cos per un dels seus quadres de gran format més coneguts de la capital espanyola, pintat precisament des de la torre de vigilància del parc. Normalment, porta unes ulleres penjades del coll amb cadeneta que l’intel·lectualitzen una mica, si és que cal buscar-li una nota culta, que de tota manera contrabalança amb una gorra per protegir-se del sol i un guardapols rebregat que li va gros i que sovint li serveix també de gavardina i uniforme de savi afable i distret. Al documental que acompanya la primera exposició monogràfica que se li dedica a Barcelona, a La Pedrera (el 2012 la Fundació Sorigué de Lleida va presentar mig centenar d’obres seves en una altra mostra catalana que va haver de ser prorrogada dues vegades), hi surt amb calça curta, sandàlies i mitjons. Encara que només fos pel vestuari, ja em guanya el cor.

És un dels pintors més cotitzats de l’Estat espanyol, erigit en el representant incòmode del realisme contemporani (ai, el retrat de la família reial!) enfront de la deriva conceptual i performativa de la modernitat, però continua tenint un cert esperit d’aquell artista de postguerra que el 1966 aspirava a una plaça de professor a l’acadèmia de San Fernando (que li van denegar) pintant la primera nevera que li havia entrat a casa: la va ensenyar oberta, amb quatre ous, el iogurt Danone de vidre i el flascó dels supositoris, encara que la vista se te’n va cap a la tanca de joguina del moneder que algú hi havia deixat a sobre, un moneder de subsistència. És la mateixa nevera, ja inservible, convertida potser en armariet, que dibuixarà al mig del seu estudi en una de les sèries més extraordinàries que es poden veure a l’exposició de La Pedrera, quan ja devia tenir la nova, que també pintaria, amb Danones d’envàs de plàstic i safates ben assortides de fruita, salses industrials i un pollastre sencer a punt per rostir. Durant anys, Antonio López ha honorat les habitacions on menjava, on pintava, amb el seu enrajolat de casa vella, els panys gastats de les portes, la bombeta solitària penjant, la mateixa descurança que posa ell en el vestir. Els interiors de casa seva, a Tomelloso o a Madrid, incloses les neveres, el rebost, el lavabo, els interruptors de la llum, la dona, els fills i els nets, són tan presents, que fins i tot els ha recreat en un diorama de figuretes de fang assegudes en un menjador penombrós, visible només a través de dos espiells, que t’aboca al precipici de la teva pròpia intimitat. També hi ha, en petit, el forat d’escala inquietant que surt a tantes de les seves pintures domèstiques de la primera època, quan vivia a tocar del barri d’Atocha i pintava fins la carronya d’un gos atropellat pel tren. És l’Antonio López més interessant, encara que tot el que vindrà després ja era d’alguna manera aquí: els nus a la banyera, les flors podrint-se al vas, els retrats dels avantpassats morts amb la floridura àcida que els descompon, els caps de nadons, el bust enigmàtic de la seva dona, la també pintora Maria Moreno, i el de Fàtima, aquí en versió humana, poderosíssima com una esfinx egípcia, i no com La dona d’Almanzora, la versió monumental que el 2018 va plantar al desert d’Almeria i que sucumbeix al vici de l’espectacularitat que també contagia les seves famoses vistes panoràmiques de grans ciutats: mosaics obsessivament laboriosos que farien aguantar la respiració i poca cosa més, si no fos que ell mateix diu: “Volia pintar l’infern.”