Mirar, almenys d’aquella manera que abans se’n deia “a ull nu”, és avui un privilegi tan escàs, que molts el consideren un verb obsolet i tot. La major part del temps més aviat processem imatges, sigui per mitjà d’estímuls externs (la tirania glacial dels algoritmes) o de mecanismes de reconeixement basats, més que en records o pensaments propis, en valors d’acceptació consensuada. Pep Admetlla (Girona, 1962) sintetitza anys de recerques al voltant del cos humà i l’arquitectura que ha fet servir com a base de les seves elaboradíssimes escultures transitables (amb tres grans referents que mai no s’oblida de citar: l’escultor Paco Torres Monsó, el neuròleg Joan San i l’arquitecte i escriptor Quim Español), en l’exposició que presenta al Bòlit de Girona, L’ombra sota la parpella, on l’ull esdevé alhora un temple i una presó. Amb un plantejament de gran elegància i pulcritud, l’artista gironí, que acaba de construir una de les seves peces gegantines per a la Biennal de Maracay, a Veneçuela, en només cinc dies (“estic fos”, confessava a la tornada), ha aixecat sota la cúpula de la petita capella romànica de Sant Nicolau un panòptic, l’ambigüitat del qual com a representació de l’infern en el Dant, de la presó diabòlicament perfecta de Jeremy Bentham o dels teatres anatòmics que es van estendre al segle XVI per divulgar el coneixement mèdic com a espectacle el converteix en l’estructura idònia per posar també en escena la visió segrestada per l’era del “capitalisme de dades”.

Només li han calgut tres peces i una maqueta, a Pep Admetlla, per ferir-nos el globus ocular amb la navalla i posar en entredit les preteses bondats de la societat hiperconnectada, de la intel·ligència artificial, de la vida regalada que prometen les interfícies digitals. El catàleg transcriu de fet un text creat per un programa d’IA, i s’hi reconeixen tots els tòpics, la perfecta buidor gramatical de bona part de la crítica diguem-ne “real”. El panòptic, executat per Pep Aymerich i Xavi Moreno a partir de la maqueta concebuda per Admetlla, serveix d’ull central de tot el muntatge (amb un respecte reverencial per l’arquitectura del lloc): per dins, com un dispositiu a propòsit per celebrar la visió delegada, el totalitarisme de les imatges de consum; per fora, com el mural esbojarrat però obsessivament metòdic on l’artista ha recreat els centenars d’esbossos i anotacions de treball que van precedir la peça acabada.

El maniquí de l’escorxat, procedent del Museu d’Història de Girona i que devia haver servit per a les lliçons d’anatomia del segle XIX, avui sense cap ni braços, és una representació certament desoladora d’un món tecnificat que ens ha acabat privant dels sentits i de la pell. L’última peça és quasi una broma macabra: un dispositiu límbic que invita l’espectador a acostar-s’hi fins que queda encegat, mentre sonen de fons discursos de Hitler, de Stalin, de Donald Trump, del 1984 d’Orwell o de La servitud voluntària d’Étienne de la Boétie, perquè surtis del Bòlit estimant la tremolor, tan fràgil i tan humana, de les teves mans.