És l’autor de La majordoma de Sant Narcís (1973), una de les escultures més fotografiades de la Girona vella, i l’encarnació de l’artista que va per lliure, desbordant i ensalvatgit, però Piculives, el sobrenom que va adoptar Josep Bosch Puy (Arbúcies, 1937-1998), continua sent un gran desconegut. Almenys fins ara. Quan tot és veritat (Editorial Gavarres), la biografia que n’acaba de publicar Glòria Granell, responsable de l’Escola d’Humanitats de Girona, dins la Biblioteca Fundació Valvi, el treu de la llegenda, en el 25è aniversari de la seva mort, per revelar la personalitat i el talent d’aquell home “generós, creatiu i sorneguer”, com el defineix l’arxiver Joan Boadas en el pròleg, que va passar els primers vint anys de la seva vida privat de llibertat i va acabar projectant una màquina per volar.

Pot semblar un salt artificiós, però a vegades la bellesa s’alia amb la geometria. Perquè el cas és que Piculives, nom que hereta de la botiga familiar on es premsaven olives, va ingressar als cinc anys a l’hospici de Girona perquè la mare, amb vuit criatures més, no se’n podia fer càrrec. Als catorze, se’n va escapar i va ser internat en una granja reformatori del Vallès fins que va complir els vint, just perquè, acabat de tornar per fi a casa, el reclutessin per al servi militar. No és estrany, doncs, que la llibertat i la mare absent fossin dos anhels centrals en la seva vida. En la seva obra, la figura materna és representada una vegada i una altra a través del cos de la dida, turgent i fèrtil, com raona Glòria Granell, i la llibertat, més enllà de la seva formació autodidacta, va honorar-la amb un caràcter independent i poc convencional que va portar-lo a viure en un hivernacle als peus de la Mare de Déu del Mont. Glòria Granell, que havia assumit l’any 2000 la catalogació de l’obra de Piculives per encàrrec de l’Arxiu de Girona (va localitzar 452 peces, la majoria en col·leccions particulars), assegura que “era un outsider, però tremendament intuïtiu i d’una gran generositat i honestedat”. Totes les persones que ha entrevistat per escriure el llibre l’han rebuda, afirma, amb “un somriure d’afecte”. És l’altre gran prodigi d’aquest artista inclassificable: que d’uns orígens propers al drama en sortís un home tan vitalista.

Hortolà, sabater i obrer de la construcció, havia modelat les primeres peces amb els tous de guix que queien a Domènec Fita, deu anys més gran que ell, mentre esculpia al pati de l’hospici, on van coincidir. “Es guardava els trossos a les butxaques i d’amagat els tallava.” Aquell va ser el seu primer contacte amb l’art, però la revelació va arribar mentre treballava a les vies del tren i se li va acostar una colla de joves atrets per la seva perícia en l’ús del martell. Eren Josep Tarrés, Jaume Faixó i Enric Ansesa, que van animar-lo a seguir la seva vocació. Glòria Granell data d’aquest moment la construcció del personatge excèntric i aventurer, potser perquè mai no abandona l’obsessió per “fer-se les coses ell mateix i no dependre de ningú”. Amb un hort a prop, deia, en feia prou. Els tallers que va tenir sovint no eren més que un terrat o una tenda aguantada amb quatre pals. Perseguint aquest ideal d’autonomia, va viure en cases precàries, a Arbúcies, Sarrià, Vilobí, Vila-roja o Sant Martí de Llémena, on la seva hospitalitat propiciava unes xefles properes al happening, assegura la biògrafa, fins que ho va deixar tot per afegir-se al moviment contracultural garrotxí dels vuitanta a Sant Sadurní de l’Heura i, finalment, a Sous, en plena natura i tan allunyat del món, que va morir d’una absurda infecció en un queixal.