Sandra Monfort: “Això de picar pedra, a València, ho portem a la sang”

La mona és el nom del joc de cartes al qual Sandra Monfort (Pedreguer, Marina Alta, 1992) jugava amb la seva àvia i el nom, també, del segon disc que publica la també integrant, junt amb la mallorquina Clara Fiol i la vallesana Selma Bruna, del grup Marala, un dels projectes folk més aplaudits dels últims anys als Països Catalans. “Cada carta tenia una parella menys la sota d’oros, que era la mona, i si te la quedaves perdies el joc”, recorda Monfort d’aquelles llargues tardes amb la uela. “En alguns llocs de la mona se’n diu la solterona, la puta d’oros..., termes pejoratius als quals jo, ara, volia donar la volta i convertir-los en quelcom positiu, fent que la persona que, a la carta, alça una moneda d’or simbolitzés un èxit en clau feminista tant de conscienciació individual com col·lectiva.”

La mona (Hidden Track), amb un recull de cançons que aborden la relació de la dona amb el món (“m’interessava parlar de com vivim el desig, el dolor, la mort, la maternitat...”) i un punt de vista “més afiladet, amb més ungla” que Niño Reptil Ángel, el seu disc de debut d’ara fa dos anys, es proposa fer també dialogar la València dels “jocs de cartes a casa l’àvia, les bandes de poble i la dolçor del nostre parlar” amb una altra relacionada amb el “macarrisme de la ruta del bakalao i els pubs com a temples de culte”. “Algunes cançons me les imagino al poble, a casa l’àvia, que sempre que cuinava tenia una ràdio posada amb pasdobles i Concha Piquer, i d’altres en un puticlub ronyós dels anys vuitanta”, diu Monfort d’aquest explosiu encontre d’electrònica i cultura popular. “Volia mostrar la cara bonica de València, però. Que en el disc s’hi respirés aquest parlar nostre, la poesia, el sentiment de col·lectivitat, aquesta València d’Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas o Sorolla que el blaverisme i les dretes han corromput per convertir-la en tota una altra cosa que, per a mi, no significa València”, rebla l’artista, convençuda que, davant l’actual panorama polític, caldrà “tornar a picar pedra com sempre hem fet els valencians”. “Hem treballat durant anys per tenir un circuit de música en valencià i plataformes on poder expressar-nos. I, ara que poder viure fent música en valencià començava a ser una mica menys difícil, ens hem trobat que han tallat totes les ajudes i han bloquejat festivals que ens donaven un espai. Picar pedra, però, és una cosa que portem a la sang.”

Sandra Montfort, graduada a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) en l’especialitat de guitarra clàssica, recorda com, frustrada i desil·lusionada amb el “sistema educatiu que hi ha rere la música clàssica”, la música tradicional li va obrir tot un nou camí. “Vaig començar a escoltar Pep Gimeno Botifarra i remenar en fonoteques no només del País Valencià sinó també de Mallorca o Galícia... Allò va ser un canvi total de paradigma. O deixava la música o buscava un nou lloc, i aquest rescat va venir per part de la música tradicional.” Reinstal·lada a Pedreguer després d’uns anys a Barcelona (“el poble em permet tenir uns espais de calma que m’ajuden a crear”), Monfort alterna la seva feina tota sola amb el seu “grup preferit al món”: Marala. “Si fer sostenible un projecte ja és tota una feinada, imagina’t dos!”, diu somrient. “Estar en dos projectes implica un sacrifici molt gran de temps, diners i energia. Però m’agrada la meva feina i vull poder viure d’això.”