El madrigal de Refree a Rennes

L’espai no era l’habitual al Trans Musicales de Rennes (6-10 desembre). En aquesta 45a edició d’un festival que s’ha imposat en el panorama internacional sense caps de cartell amb 50.000 espectadors es programava el català Raül Refree ni més ni menys que a l’òpera de la ciutat tres dies seguits. Allà on pocs abans hi havien actuat dins el festival, entre els quals el demiürg del minimalisme Moondog el 1988, Refree ho feia per la posada de llarg del directe del seu àlbum el espacio entre (tak:til-Glitterbeat, 2023), abans no prossegueixi per tot Europa. I la versió en viu ho és en binomi amb la percussionista també catalana de ritmes contemporanis Núria Andorrà. Un trajecte entre l’ombra i la llum.

L’única veu que se sent és l’enregistrada de Quitèria Muñoz per l’obertura del Lamento della ninfa, el madrigal barroc de Monteverdi, mentre s’aixeca el teló i descobrim el Raül i la Núria amb els seus instruments en un escenari encara en la penombra. El Raül es posa a tocar la guitarra, la Núria a colpejar suaument els tambors i així es va desfent el fil del disc amb ordre i reinterpretacions diferents adaptat a aquesta nova fisonomia que, en tot cas, manté el concepte de banda sonora per omplir els espais amb el seu propi llenguatge.

Així, escoltem les distorsions a les quatre cores i el piano que Refree va compondre per il·lustrar la mítica pel·lícula espanyola muda La aldea maldita, de Florián Rey, i la recent Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta, inspirada en supervivents de l’atemptat del Bataclan a París el 2015. Hi ha els moments dolços i delicats, amb samplers atmosfèrics i el xilòfon, i d’altres àlgids i de catarsi que es desfermen sobre les tecles i els bombos. Hi ha les acceleracions que provoca un sentiment de por o eufòria i les pauses per reprendre el pols i sentir-se en pau.

La il·luminació va acompanyant tots aquests passos, de la més fosca a la de colors que emergeix del fons de l’escenari, hi ha la llum que ve del davant i la que baixa des de dalt, o la que gira frenèticament com un esperit més. I llavors ens adonem que el Raül i la Núria estan sobre una gran tarima dins d’un cubicle negre i, als costats, hi ha persones dormint com si la música acompanyés el seu son.

Ha passat una hora, però sembla que el temps ha quedat suspès. La virtut de Refree és que jugant a descompondre el que toca treu un material que resulta familiar i resulta acollidor. A manera de tancament del cercle és el mateix Raül qui utilitza la seva veu sobreposant-la a una altra d’enregistrada flamenca. El públic ha assistit a una cerimònia profana que el fa sortir més lleuger de com ha arribat.

L’arpista gal·lesa Cerys Hafana, com a telonera una estona abans, ja ha propiciat l’ambient tocant la versió triple d’aquest instrument i alternant-lo amb una guitarra i la seva càlida veu en llengua vernacle. En els múltiples diàlegs i trobades que professa Refree, aquesta seria també una bona companya de viatge. I d’un festival que aquest any va aplegar prop de setanta grups i artistes, són les propostes menys etnocèntriques les que van causar més bona impressió. De la francomarroquina Hanaa Ouassim, cantant en dàrija, al kenyà Kabeaushé, un Tyler, The Creator africà, passant per la banda afro-pop de Zimbàbue Bantu Spaceship, continuant per la irlandesa Bambie Thug, la Sinéad O’Connor de l’era digital, i arribant al punk amb violoncel de les argentines Blanco Tetas. Alguns haurien d’aterrar en els festivals d’estiu, juntament amb els més comercials però solvents The Silver Lines, nova sensació de pop britànic, i l’austríaca Uche Yara, una Prince de només vint anys.